testing image

No recordo quan vaig començar a caminar. Crec recordar, en canvi, quan em van venir les paraules —potser m'ho invento: tot començament és una invenció. M'ho han dit i m'ho crec: primer vaig ser jo i després les paraules. Les paraules venien a mi, les conjurava com el nen d'Antaviana de Pere Calders. En conjurar-les, els objectes m'anaven prenent forma. Un dia, per exemple, vaig tancar els ulls i vaig dir: «soldat». I vaig sortir al balcó: al cap de poc temps, va passar per sota una desfilada de soldats. Jo feia la llum com el Déu del Gènesi. Creava. El llenguatge poètic consistia a fer aparèixer allò que no era real. I aleshores em veia tan poderosa com els adults.

Les paraules entraven en mi amb suavitat quan encara no sabia quina era la meva llengua. I creia que el món acabava d'inventar, amb mi, un guió. Tot era harmònic, la prohibició encara no existia. Wittgenstein, molts anys després, m'ho aclariria: entenem el significat d'una paraula quan la sentim o la pronunciem; de sobte, la comprenem. I, tanmateix, allò que comprenem d'aquesta manera és diferent de l'ús que s'estén amb el temps. Els soldats eren joguines que m'estaven prohibides, jo havia de jugar amb nines. Ignorava l'ús històric de cada paraula. Però després, en pensar-les, les vestia i, així, des de la màgia de les paraules arribava al concepte: l'àvia era l'amor. La nit, la por.