Els anys 40, el meu carrer i el meu barri...


Obra:Textos inèdits (p. s.p)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Els anys 40, el meu carrer i el meu barri eren un carrer i un barri molt definits  dins la seva total indefinició. Vull dir: eren un carrer i un barri grisos, anònims, com un gos que fuig, que, de manera desordenada, havien anat creixent entre el tauler d'escacs de l'Eixample i una sèrie de barris i  pobles agregats,  cada un, amb el seu ADN particular: Gràcia, el grup de cases i  corrals de cabres que formaven el Poblet, convertit, avui, per  decisió político-turística, en barri de la Sagrada Família, el Clot i Sant Martí de Provençals, el Fuerte Pío, amb les seves tribus multicolors de gitanos... Dins el seu anonimat i la seva grisor,  constituïa una petita república humana replegada sobre ella mateixa que,  amb l'ajut del Poblet, se sentia autosuficient però que tenia sempre obertes les finestres  a l'Eixample, on buscava, i trobava, els complements que necessitava. Per exemple, el mercat de la Concepció, on les pageses del Prat oferien, en un dels carrerons laterals, els productes acabats de collir de les seves hortes, un autèntic festival d'olors i de colors. O els quatre cines, en els quals deixàvem anar les cordes del somni: el Tetuán, el Lido, el Frègoli i el Trianon, els dos darrers, rebatejats pel Generalíssim, amb noms de prosàpia hispànica: Cervantes i Triana.

Era un carrer i un barri de grans magatzems de drapaire o de ferros vells, de fàbriques i  de tallers.   I, enmig, com si fossin  illots del Pacífic, de  comerços i  tavernes de calça curta i  cases, no blocs, de pisos habitats per gent de mig pèl i coneguts de tota la vida: saltataulells, artesans, administratius de coll dur, comerciants d'estar per casa i algun modest pensionista més o menys escanyat.

Com les campanes parroquials de poble, les fàbriques i els tallers marcaven  els nostres horaris. Els  dies de festa i els  dies  de feina. Els moments de plenitud i els  moments de silenci. El fuster, amb el xerric afilat de les seves serres, els manyans, amb el cop sec dels martells, les fàbriques, amb les seves xemeneies i les seves sirenes i el ritme trepidant dels  telers. Les xemeneies expel·lien, segons els casos, un fum espès, negrós o, al contrari, un fum tènue  de color  castanya, que, en el firmament, es barrejava amb els núvols baixos, pesants de la pluja. O s'escampava lentament fins a desaparèixer. En general, els obrers procedien d'altres barris, molts d'ells, del Poblet. I al so de les sirenes, omplien i buidaven, a torns, el sac dels carrers, de les tavernes, dels comerços... A punta de dia o al final de la jornada, polits, seriosos, apressats. I, a mig matí o a mitja tarda, esparracats i renouers, menjant amb la boca plena. O increpant els transeünts. Si més  no, els femenins.

El meu carrer i el meu barri tenien, com a tarja d'identificació, alguns espais singulars: els dos tallers dels germans Becchini, fonedors i marmolistes d'origen italià, però  plenament instal·lats al país, tots dos, al carrer de Roger de Flor, un, a tocar de la Diagonal, i l'altre, entre Consell de Cent i Diputació.  Un convent d'"Hermanitas de los pobres", al carrer Roger de Flor, on, cada migdia, es formaven llargues cues de desvalguts amb un farcell en una mà i un plat de llauna a l'altra. I, com a annex, amb vida pròpia i amb sortida a Consell de Cent,  un hospital de nens, que acollia gent d'altres barris, alguns d'ells, de barris molt remots. Probablement, els espais més singulars eren, d'una banda, les vies del tren de Madrid-Saragossa-Alacant, que recorrien tot el carrer d'Aragó mig a l'aire lliure, vull dir: encauats i encaixonats per dos murs de pedra,  i un descampat, ple d'enderrocs, propietat, segons els veïns, de la RENFE, on el públic abocava les deixalles i on nosaltres matàvem el temps   caçant rates a cops de pedra. O jugant a pilota. I dos  monuments, tots dos, de guia turística, ni que sigui modesta, que marcaven les seves fronteres:  les Saleses,  al Passeig de Sant Joan, obra de Joan Martorell, i el Grup Escolar Ramon Llull, al carrer Marina, obra de Josep M. Goday, el primer, d'un goticisme abarrocat, i el segon, d'un noucentisme  de clixé.

Just davant de casa, en la cruïlla dels carrers del Consell de Cent i  de Roger de Flor, es creuaven dues línies  de tramvies, la  d'Horta, de tramvies   massissos i sòlids com vaixells de guerra, que anaven d'Horta  al carrer de Trafalgar, i la  del Clot que, en el Passeig de Sant Joan, es dividia en dues direccions, una,  al Paral·lel, i l'altra, a Sants i les Corts, de tramvies més aeris i fràgils, com de llauna, però més moderns de disseny, sobretot, els "imperials"  d'aire  britànic. O les "jardineres" que  apareixien fugaçment els estius.   Pel soroll que feien, endevinàvem, sense veure'ls, el seu recorregut. Els d'Horta, lents, pesants, els del Clot, ràpids i alegres com un cascavell. I, quan, pel que fos, topaven els uns amb els altres, cosa freqüent en els primers 40, amb la substitució obligada dels experts,   morts al front o refugiats a l'exili, per d'altres de nous i inexperts vinguts de fora, no ens havíem de preguntar mai quina de les dues línies havia estat la guanyadora: la d'Horta, com el mariscal Bismark, era invencible!