testing image

A Barcelona (fragment)

Amb son mantell de pedra nuat amb gòtics llaços
l'abriga, alçant als núvols sos campanars la Seu
i com si fos don Jaume que aixeca al cel los braços
apar que se n'esbombe sa tronada veu:

—Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipresent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és la trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suez i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les amèriques, la terra i l'occeà.

La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faro del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present ais trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, es Déu que els ha creat.