testing image

18 de juliol de 1936

 

Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies. La seva vida s'està acabant. No s'ha pogut fer res per aturar les hemorràgies nasals que fa tres dies que no paren. Els doctors Ventosa i López ja ens han dit que era la fi. Pobre Apel·les! A més, interromputs els telèfons i totes les comunicacions amb els pobles de fora, no sabíem com avisar els seus nebots de Montmeló. Finalment ha arribat en Tizià. Ha estat una tarda molt dolenta, tot l'ambient era de tragèdia. En Dionís ha vingut a donar-li una injecció de tant se val i el pobre senyor Apel·les no   ha perdut aquell esperit que segur que sabrà aguantar fins al darrer moment de vida. S'acomiadava de la gent amb sang freda i humor: "Voleu res per a sant Pere?" - ha dit a no sé qui. "Estic ballant el zapateado final" -ha comentat al doctor López. "Sóc un home que s'està dessagnant i no se li pot fer res" -ha dit a l'amic Elies. I en un moment que s'ha abandonat i ha perdut el control, ha dit a la Tina i a les noies: "Feu de mi el que vulgueu." Ell que havia estat sempre un home prudent i que no havia volgut mai que li veiessin ni una ombra de nuesa. Pobre Apel·les! Ha vingut a veure'l el poeta Garriga per portar-li material per a la seva col·lecció i encara ha trobat mots d'humor. Hi érem tots els amics íntims: en Lliurat, en Via, en Marinello, en Massià, en Maicas i jo, a més de les nostres noies i la Theresina.

El pacient era al sofà del salonet, tot fet un mar de sang, talment un home escorxat, i encara moriria sense haver fet un dia de llit. A entrada de fosc i a pes de braços, l'hi vam portar. En passar pel rebedor i a la llum del crepuscle, amb un rostre verd groguenc i uns ulls que li sortien de les conques, el vaig veure mort. Realment anava cap a la fi, però era un home tan extraordinari que podia enganyar fins el més pessimista.

Es palpava no se què d'anguniós. Però vora la una de la nit, veient que no agreujava i a precs d'en Tizià, vam marxar a casa a descansar un xic, convençuts que la feina fóra l'endemà diumenge. Ara, qui dormiria aquella nit?

 

19-20-21 de juliol 1936

 

A les tres de la matinada, després d'una hora d'insomni al llit, van trucar a la porta. Era el vigilant del passatge Permanyer que venia a avisar-me. La Theresina i jo hi vam córrer tot seguit. A la cantonada del carrer Claris, un grup d'homes i el vigilant comentaven alguna cosa. No es veia ningú pel carrer, però tot era molt anormal. el poeta acabava de finar. Havia mort sense dolor. S'incorporà, es posà a peu dret i digué que volia caminar. Després es tombà al llit i emprengué la ruta eterna. El seu rostre era tranquil.[...]

Aquella casa de l'artista, que en temps normal havia estat un formiguer de visites, restava ara en la més absoluta solitud. Vaig fer alguns dibuixos del mestre que, d'hora en hora, anava agafant unes faccions més suaus i més dolces. El seu rostre bru destacava de la blancor de la mortalla. Una branca d'olivera li creuava el pit. Era la vertadera imatge del patriarca.