testing image

En alguns d'aquests infants es nota una fe cega en els seus professors. Si fos possible d'assolir un sistema perfecte d'àmplia i orientadora ensenyança i que tots poguessin anar a escola —encara que les aules estan plenes de gom a gom, moltes de les criatures no hi van, sobretot perquè per aquest motiu no els admeten i els col·legis particulars resulten molt cars— el país estaria salvat. Perquè part d'aquesta generació — aquests infants de catorze anys que l'any que ve s'incorporen ja al món del treball— encara es farà malbé. I si la cosa no s'adoba, tots els qui vénen al darrera, igual.

Un hom recorda aquell: «¡Niños, sois la esperanza!», la frase de Vicente Medina, el poeta dels aires murcians, un home que també va haver d'emigrar — aquest a Amè­rica— en cerca d'una terra que li fos més acollidora. I a propòsit d'aquests fills del suburbi, per als quals tenim una autèntica debilitat, pensem: quins cadells més esplèndids serien, si els poguessin alletar!

Perquè desbordats els genuïns catalans —és una manera de dir-ho, això de genuïns— per imperatius de tipus econòmic, afeblits potser per un excés d'interès ma­terialista, la majoria s'ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes político-socials que han sorgit a Catalunya. Be podria ésser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores —potser en caldran més— la catalanitat passés a mans d'aquests «altres catalans». D'aquesta terra forta, noble i renovadora que es Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.

I Catalunya, s'haurà salvat un cop més.

El meu amic té raó.