Amargós contempla la façana...


Obra:El millor dels mons (p. 153-154)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Amargós contempla la façana. S'imagina entrant al portal, molts anys després, convertit ja en un vell inquilí, tan acostumat a la casa que fins i tot li costarà recordar que un vespre llunyà hi va passar per primer cop gairebé per casualitat. Ara, de dia i amb les portes metàl·liques apujades, veu que el local que hi ha a l'esquerra de l'entrada és una guarderia, amb la porta pintada de verd poma i tot de bambis, nans i la Blancaneu. El local a la dreta de la porta d'entrada és la confiteria que ja va veure ahir. És un edifici de sostres alts, amb el terra de l'entrada escacat. Però això ja ho he dit abans i no ho hauria de repetir si realment vull ser breu. Al fons de l'entrada, sota la volta del primer tram d'escales, escombra una dona extraordinàriament baixa, amb celles abundants i els cabells lligats en un monyo. Amargós li explica que va telefonar ahir i que van quedar que vindria a veure el pis. La dona el mira de dalt a baix, el convida a entrar a l'ascensor —un ascensor lent, de fusta i vidres plomats—i li adverteix que n'hi ha hagut molts que s'hi han interessat però, quan veuen que s'hi han de fer refor­mes, es fan enrere. Amb un sotrac final, l'ascensor arriba al replà. Just davant de la porta de l'ascen­sor hi ha la barana; Amargós s'hi acosta: li arriba a mitja cuixa. Amb precaució, treu el cap pel forat de l'escala; l'enretira de seguida. Més enllà de la barana hi ha el buit, amb els esglaons que es multipliquen fins a la planta baixa. ¿Com és possible una barana tan baixa? Seria facilíssim perdre l'equilibri, fer ba­lança i caure. La portera el mira des del rebedor del pis, amb la porta oberta i un rictus d'impaciència. Amargós somriu i s'afanya. És un pis acceptablement ample i amb prou claror. És el millor de tots els que ha vist, sense cap mena de dubte. Per primer cop el preocupa que, sense saber-ho la portera, algú altre l'hagi emparaulat amb l'administrador. Ni les obres que hi ha de fer li representen cap molèstia in­superable: primer cridarà els pintors, tot seguit s'hi instal·larà per estalviar-se el lloguer del pis on viu ara i, un cop instal·lat, farà que li arreglin la cuina i el bany; no són espais que necessiti amb urgència. Un cop hi visqui, controlar les obres li serà mes fàcil. Demana a la portera el nom i el telèfon de l'administrador i, al carrer, incapaç d'esperar a telefonar-li quan arribi a casa, busca una cabina de telèfon i mira de quedar per aquell mateix dia. Una hora i mitja més tard, Amargós està assegut davant de l'administrador, que l'escruta des de la butaca que hi ha rere l'escriptori i l'avisa que s'hi han de fer reformes. Evidentment, li adverteix, ha de deixar el preceptiu mes de dipòsit i un altre de comissió. I aleshores Amargós, mentre acota el cap en senyal d'assentiment, veu que l'administrador balanceja les cames sota l'escriptori; perquè els peus li arribin a terra li falta mig pam.