I al cap de poca estona va sonar la primera...


Obra:La nit de les papallones (p. 132-136)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

I al cap de poca estona va sonar la primera, després la segona, i finalment el tercer avís. I més o menys a l'hora prevista va començar l'espectacle. A mi, quan la sala es quedava momentàniament a les fosques m'envaïa una impressió de neguit. Aleshores s'imposava un cert silenci —tot i que aquest concepte a El Molino era relatiu—, s'obria el teló, s'il·luminava l'escena, el fum que flotava a la sala es feia evident i mòbil, els músics començaven a tocar i després anunciaven per la megafonia i de manera rutinària el nom d'una artista. Aquella nit la primera noia a actuar va ser la Julia. Estava nerviosa, debutava en el nou paper de vedet, per primera vegada actuava sola a El Molino, i va fer el número convencional que m'havia explicat. Només aparèixer hi va haver xiulets d'aprovació física, cosa que no era estranya ja que la Julia sabia fer lluir tant les cames com els pits. Duia plomes al cap i a l'esquena i es va moure amb desimboltura mentre cantava amb el micròfon de fil, que tenia un so massa metal·litzat i segons com s'acoblava una mica. Després van seguir les altres noies i nois de les varietats, que solien durar una mitja hora. Aquell dia hi van actuar una cantant folklòrica, un noi prim i jove que feia contorsions, un cantant de cançó melòdica i un parell de vedets, una de les quals era alta, exuberant i de color. Els tècnics procuraven oferir una certa diversitat cromàtica i, durant les actuacions, es passava de la llum blava a la vermellosa i del verd al groc. Es tractava d'animar el públic, malgrat que fins a la mitja part no començava pròpiament l'espectacle.

En fer-se el descans els músics van sortir de la fossa i hi va haver el tràfec d'homes i dones que anàvem als lavabos i la cridòria de sempre. A la sala van obrir unes finestres del foyer per facilitar la ventilació. Després la Julia va pujar un moment a veure'm. Encara anava maquillada i li vaig dir que havia estat bé, que era difícil trencar el foc, i llavors ella em va comentar que tothom estava amoïnat perquè la Carla no era al teatre.

«Aún no ha llegado», va fer, mirant-me. Em va sorprendre, però li vaig aconsellar que no s'hi involucrés, i li vaig dir que segurament arribaria amb el temps just, com sempre. «Ya...», va fer ella, i va afegir: «pero así no se trabaja. Y menos cuando estrenas un número nuevo». I tenia raó.

Al cap d'un quart ja hi havia gent que picava de mans reclamant que comencés el show. Els músics van tornar al seu lloc amb parsimònia i, a teló tancat, es va fer la presentació musi­cal, que era una melodia fàcil que s'anava repetint al llarg de la nit. Vaig baixar a la platea. Ja he dit que m'agradava veure les ac­tuacions des del fons de la sala.

El primer número, recuperat d'un espectacle anterior, era entre un esclau àrab i efeminat i una esclava amb robes transparents. Es referien a l'arribada imminent de la princesa de Calputània i de fet servia per presentar el cor mixt de nois i noies, i la vedet que feia de princesa, que cantava i ballava amb sensualitat i explicava que de Calputània estant ja desitjava el príncep i se sentia disposada a tot... Acabat aquest número, que sempre tenia un gran èxit, apareixia el Negrito Poly, que era prim i feia claqué amb una certa gràcia mentre cantussejava i reia mostrant de manera exagerada les grans dents blanques. Tot seguit entrava el cor de nois i presentaven la primera vedet, que aleshores ja era la Maña. Anava vestida de negre, amb una faldilla quasi inexistent i un gran escot, i deia que era una vídua desconsolada. També parlava amb el públic, es referia a la potència sexual del seu difunt marit, a com el trobava a fal­tar, a la necessitat que tenia d'afecte. La Maña sempre aconseguia crear un gran corrent de simpatia entre la sala i l'escenari. Després entrava Pipper, que era rebut amb aplaudiments, i es presentava com un amic del marit difunt, i iniciava un diàleg rebuscat i ple d'insinuacions amb la Maña. Tot anava pujant de to i finalment entrava el cor de noies, també vestides de negre, i cantaven la cançó de la vídua desconsolada.

I així anava la nit: un número en català dedicat a les floristes de la Rambla, el Rafa cantant cançons melòdiques, la Julia que feia un striptease i concitava crits entusiastes cada vega­da que es treia una peça de roba, especialment quan li va caure una de les mugroneres just abans que s'apagués el llum... Tam­bé hi havia un esquetx sobre Catalina de Rússia, un de l'Oest nord-americà, el cor de nois que figuraven l'estudiantina, un altre número còmic a càrrec de Pipper amb dues vedets i la Maña, en què ell era un aragonès que arribava a Barcelona i es perdia a la ciutat... De sobte, després dels aplaudiments, es va fer un fosc gairebé complet i el remoreig de veus es va anar apagant a la sala. Es va il·luminar tènuement l'escenari.

«És la Carla», em vaig dir a mi mateix. I, de fet, els cambrers també semblaven impacients. Alguns fotògrafs es van acostar a l'escenari pels laterals, i llavors vaig veure la Fernan­da, la Bella Dorita i l'Estrada que entraven en una de les llotges del primer pis i s'asseien discretament en un segon pla. Em va sorprendre que l'Estrada fos amb elles, però com que la Fernanda havia preparat curosament aquella nit... La premsa havia publicat una fotografia de la Carla aquell mateix dia i jo havia escrit una nota que signava la redacció. Tampoc no podia oblidar la telefonada de la Fernanda, cosa que ella no feia mai i que segurament havien rebut més persones...

I es va fer el fosc complet, es va imposar un silenci respectuós, i al cap d'un moment un reflector de llum blanca ens va mostrar la Carla gairebé nua, dreta, d'esquena al públic. Estava immòbil, tenia la cara girada cap al teló gris del fons i només duia unes calces blanques que semblaven de coto i uns mitjons també blancs. Tenia la cama esquerra lleugerament ti­rada enrere, en diagonal, i jo vaig notar una esgarrifança. Calia ser genial per fer una cosa així en un local com El Molino. Ja no es tractava de ser millor que la resta de noies. Ja no tenia importància si usava plomes o no, ni el que deia l'Estrada de la política per allunyar-se dels ambients esnobs. Era evident que estàvem a punt de veure una actuació que capgiraria el que enteníem per espectacle. I aleshores va començar a sonar una música enregistrada que era completament insòlita en el món del music-hall. Era una melodia lenta, suau, una profunda i dolça cançó de bressol que transmetia serenitat i pau. Segurament al teatre ningú no es va adonar que allò era Schubert —jo ho vaig saber després—, però en canvi tothom es va sen­tir gronxat per aquella composició que induïa al repòs.

I llavors la Carla es va començar a girar lentament. No duia res als pits i mirava els espectadors un a un, sense presses, oferint la seva nuesa com un sacrifici. La vergonya, el gran tema de la vergonya, s'havia fet carn viva, i la Carla es bressolava íntimament amb la cançó. No mostrava el cos. Mostrava una indefensió evident, una solitud inexplicable, la condició mateixa de ser dona. I, en silenci, sota la llum blanca, la Carla va iniciar el que sens dubte era el millor número de striptease que jo havia vist mai. No era erotisme el que ens oferia, era, tal com he dit, el do­lor de donar-se, haver de mostrar el més íntim perquè una mirada absurda i estranya se li imposava. Era dir-nos fins a quin punt el gest banal de despullar-se en públic esdevenia un ultratge. I, lentament, amb dubtes, esperant potser que algú li ho impedís, la Carla feia el gest d'abaixar-se una mica més aquella única peça de roba íntima. Els mitjons blancs no feien més que accentuar això que dic, i ningú no gosava moure's ni gairebé respirar. I no eren imaginacions meves. Vaig observar el públic. Moltes perso­nes les veia d'esquena, però tant en aquestes com en les cares que endevinava a l'entreclaror de les llotges, eren evidents la immobilitat i la concentració que en teatre només s'assoleixen quan a l'escenari algú està fent una actuació extraordinària.

I la Carla, efectivament, es va girar. Es movia com si ballés el silenci. Gronxava lleument el cap i els malucs, separava les mans del cos, tornava a passar-se els dits entre el cos i les calces per abaixar-se-les una mica més, mostrava gairebé del tot les natges... Veient-la d'esquena, aleshores ja sense cap acompanyament musical, aquella peça de roba blanca va anar lliscant a poc a poc cuixes avall i el focus blanc que la il·luminava va començar a perdre intensitat fins a fer-se tènue, quasi imperceptible.

I ja estava tot.