Quan els sostenidors van ser fora...


Obra:La magnitud de la tragèdia (p. 20-21, 22 i 24-26)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Quan els sostenidors van ser fora, va veure que hauria de tornar a dedicar atenció als pits: l'aparició a la llum d'aquelles sines grosses i tibades, de pri­mera vedette, ho feia ineludible. Una part conside­rable dels membres de 1'orquestra assegurava que els pits de la Maria-Eugènia eren producte de la silicona i, ara que els tocava, comprovava que no era així. Quina enveja, per cert, si els companys de l'orquestra el veiessin ara, amb la Maria-Eugènia! Però de seguida es va adonar de la ximpleria: només ima­ginar les cares dels altres músics (mig transparents sobre la paret del davant, mirant-lo i rient-se'n) es va esgarrifar. Amb la mà dreta, com de passada, va comprovar que l'estat d'inanició continuava.

Serrant fort les dents, la Maria-Eugènia va avançar un genoll entre les cuixes del Ramon-Maria, que (horroritzat) veia clar que, en el decurs d'aquell avanç, la dona s'adonaria, per força, del defalliment. ¿S'enfurismaria d'entrada? No tan sols tantejava el terreny amb el genoll, la Maria-Eugènia, sinó que, arribat el moment, es va ajudar amb la mà, i (aparentment, va pensar ell) no va semblar trobar en la letargia de l'home res d'especialment punible. [...]

 

 

I en la mateixa Maria-Eugènia, dalt de l'escenari, amb plomalls al darrere, mitges de malla i sabates de taló alt. Era de l'opinió que li havia de ser molt mes fàcil excitar-se pensant en la Ma­ria-Eugènia que veia cada nit dalt de l'escenari que no pas en la Maria-Eugènia que ara abraçava desesperadament, sense aconseguir cap resposta d'aquell tros de carn que li penjava entre les cames, abocant-lo al ridícul. [...]

 

 

Seien al sofà. El Ramon-Maria amb un coixí entre el maluc i el braç, aferrant-s'hi més que no pas simplement tenint-lo agafat. La Maria-Eugènia havíem engegat el vídeo i hi passava la pel·lícula que havia gravat aquell vespre, mentre eren al teatre. Li va preguntar si volia cafè. Ell li va preguntar si ella en prendria. Ella va dir que sí. Ell va acceptar-ne.

De fet, el Ramon-Maria no podia pas dir que fes cara decebuda o indignada. S'ho havia pres millor del que ell havia previst. Aparentment. Però ¿i per dins? ¿El maleïa, mentre li servia cafè a la tassa? ¿Realment no li importava? I si no li importava ¿era que tant se li'n donava? Això el feria: que a aquella dona que tant l'excitava (encara que momentàniament sembles que no) tant se li'n donés, el feria més que cap altra cosa. Li va acostar la tassa. Que si hi volia sucre. En volia. ¿Quantes culleradetes? Dues. El Ramon-Maria el va remenar a poc a poc, esmerçant-hi molt més temps del necessari. No sabia si treure el tema i excusar-se. Podia al·legar que els últims dies havia anat molt ple de feina. O dir-li que, de vegades, el primer cop, amb els nervis i l'ansietat, passen coses així. O jurar-li que no ho entenia, que no li havia passat mai. O que feia anys que no li pas­sava. I afegir-hi que li agradava molt. Que no era culpa d'ella, de debò. O assegurar-li que, precisament, era per ella que li passava allò: perquè la veia massa lluny, massa amunt. Que era, ni mes ni menys, la Maria-Eugènia que omplia la façana del teatre, oberta de cames i a escala 5:1, i que (vulguis o no) aquestes coses pesen. Que, en definitiva, allò que li passava era una demostració que no tan sols li agradava molt sinó que li importava més del que es pensava. El que no gosava fer era esclatar a plorar i dir-li que era ben injust no poder comanar a voluntat aquell tros de carn arrugat que, en principi, era tan seu corn el braç dret, el braç esquerre, la cama dreta o la cama esquerra. I si els braços i les cames els podia fer anar amunt i avall com volia i quan volia ¿per què no podia fer el mateix amb el membre? ¿Per què no hi tindria un os, com havia sentit a dir que l'hi tenien els goril·les, els catxalots o els lleons? Li va regalimar una llàgrima, galta avall. ¿Per què els homes van perdre l'os del penis, i no el van con­servar igual que els altres grans simis? Ho sentia no com una injustícia a l'espècie, sinó corn un greuge personal. ¿Qui l'hi havia robat? En la situació ac­tual, el tal tros de carn arrugat era tan poc seu que creure que li pertanyia era una fantasia sense fonaments. ¿A qui pertanyia, doncs? ¿A Déu? ¿Al ma­teix Déu fill de puta que li havia jugat la gran broma de fer-li el regal de l'alcohol per ajudar-lo a vèncer l'apocament? (I que hi havia afegit la petita broma que feia que, quan n'havia pres tant com per estar, efectivament, desinhibit, el mateix alcohol n'hi impedís la culminació.) Déu era un cínic gras, amb la cara botida i barba de dos dies, immensament avorrit; perquè l'eternitat devia ser, de fet, una presó de tedi: una presó d'on l'Omnipotent no podia ni tan sols somiar en fugir. Ni suïcidar-se, no podia. Ni tenir la tranquil·litat que, com a mínim, arribaria un dia que la mort el deslliuraria de totes les càrregues.