El nom no m'ha semblat gens original...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El nom no m'ha semblat gens original, com tampoc la façana. En entrar a la platea m'he adonat que era un món fora del temps, que era una relíquia no pas arqueològica, sinó viva, en ple funcionament. Les mides són tan encertades que, tan aviat com et refàs de 1'impacte, t'adones de la relació estreta que afavoreix entre l'es­pectador i l'artista. I és que el més divertit del cas és assistir a la improvisació que a cada sessió s'estableix amb el públic: diàlegs, estirabots, procacitats, ocurrències, provocacions, tot val per tal de mantenir un clima de diversió estripada, grollera. M'ha entusiasmat el costat naïf i barroer; i per això el millor són, per exemple, aquests «boys» amanerats que ba­llen sense saber-ne, que marquen uns passos de dansa sense cap mena de gràcia, que duen un vestuari d'un mal gust afinat; no és possible de trobar avui un espectacle tan desesperadament antiquat, ingenu i grotesc com aquest, però aquesta és la seva grandesa i el seu encís. El Roger em fa saber que aquest teatre fou projectat pel destacat arquitecte modernista Raspall i que aquest interior ha estat preservat miraculosament. Arran de la meva arribada i una vegada vist quin era l'ambient del local, no he parat de riure amb el meu millor estil; tant és així, que un dels artistes principals, un homosexual descarat, a qui han estirat la pell del rostre deixant-la-hi com un bacallà, m'ha dit que en acabar no m'oblidi de passar per taquilla a cobrar la comissió de la claca contractada per deixar anar les riallades. Tothom em mira: sóc feliç. Després, la primera vedet, una cubana massissa, una senyora amb replans, ha baixat i, mentre va desgranant una lletreta d'una carrincloneria desarmant, ha començat a sotraguejar el Roger, que no para de riu­re; i per evitar-ho se li ha ocorregut posar-se l'ampo­lla de cervesa encara mig plena damunt del cap; però la cubana deu ser castrista, vull dir de les que no es rendeix, i manté el seu atac passional: l'agafa, el masega, el sacseja, l'abraça, el torna a sotraguejar. I de l'ampolla no paren de sortir esquitxos de cervesa, en una mena d'ejaculació surrealista. Ens hem convertit en l'atracció involuntària i això m'omple de joia. Ric tant, que no solament estic amarada de suor, sinó que temo orinar-me; no em veig amb cor d'aixecar-me, actitud que en aquell precís moment encara podria ser vista com un cert exhibicionisme. Em defenso i sec amb les cames més que creuades: recreuades, gairebé com un nus. I en aquell moment ha tornat la cubana, agafada de bracet del còmic amb cara de bacallà, que en veure'm entortolligada ha trobat la salvació d'aquella nit. S'ha ficat amb mi, ha revelat com seia i ha assegurat que era a conseqüència del pànic que tenia de ser penetrada; ha fet propaganda d'aquella mena de cinturó de castedat natural i ha preguntat al Roger si ell, en justa venjança, se la lliga com una bufanda al voltant del clatell. No puc aguantar-me més: m'estic orinant. M'aixeco i esclata un rebombori a la sala: els crits i les rialles i els aplaudiments tapen la música. La cubana també riu i no pot ni recitar la lletra; el còmic (no aconsegueixo recordar com es diu; potser Vargas?) també es recargola de riure. És fantàstic de presenciar una improvisació d'aquest gruix. El Roger em diu que aquesta és la grandesa d'El Molino: un públic que provoca un espectacle sempre diferent, imprevisible. En acabar aquella actuació, m'han fet pujar a l'escenari a salu­dar. No he sentit cap mena de vergonya, sinó que estic en un estat d'excitació com no havia viscut mai. La cubana em fa un petó a cada galta i en Vargas, al front. Els aplaudiments són càlids, sincers i llargs. La sala encara fa més goig vista des de l'escenari, ja que el contrast del públic que l'omple de gom a gom té una força inesperada.