Els cafès-concert del Paral·lel...


Obra:Les nits de Barcelona (p. 37-39)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Els cafès-concert del Paral·lel, impròpiament anomenats music halls per la gent, vingueren del mar, de Mar­sella i d'Alger, i el mar portà llur nom fins als països mes llunyans. Els mariners suecs o americans que arribaven a aquestes platges preguntaven així que desembarcaven pel Novelty i pel Pompeya, per l'Apolo i pel Royal, pel Sevilla i pel Moulin... N'havien sentit parlar en els carrers humits d'Estavanger i en les terres de la reina Carlota.

El públic que els omplia de gom a gom no es distingia pel seu refinament. Eren mariners de vaixells carboners o fustaires, tripulacions de cabotatge, descarregadors del moll i colles d'estudiants i de barrilaires que armaven uns escàndols imponents.

En el cafè-concert no es podia prescindir de la taula de joc, que s'anomenava «pastera», ni del foyer. Eren els dos puntals de la casa. En el foyer es destapaven aquelles fabuloses ampolles de xampany, que costaven dos duros sense propina, i a la «pastera» escuraven les butxaques de la parròquia fins al darrer cèntim. Les raquetes del «trenta i quaranta» i del bacarà s'hi esmerçaven conscienciosament.

En els períodes de tolerància —proximitat d'eleccions o altres esdeveniments polítics — als cafès-concert del Paral·lel es practicava el strip-tease integral i avant la lettre. I es practicava de la manera més crua i des­carada que hom es pugui imaginar. Les dones es quedaven en pèl i les actituds deshonestes que adoptaven vorejaven el grotesc. Tots els estrangers que hom acompanyava en aquests barracots sinistres coincidien a afir­mar que mai, ni a Marsella ni a Hamburg, ni a Nàpols o a Tunis, no havien vist un espectacle tan brutalment canallesc com aquell. Ni tan impersonal, ni tan rutinari, ni tan mecànic, es podia afegir.

Totes les «artistes», en efecte, feien el mateix. Fabricades en sèrie per les acadèmies de cant i ball del carrer Nou, totes estaven tallades segons el mateix patró. Sortia la primera dona. «¡El primer toro!», bramava un noiet cruel assegut al primer rengle. «¡Al corral!», vociferava el seu veí. I sortia la segona dona. I la ter­cera. I la quarta... I així successivament fins a una trentena llarga.

La «biosa» (degeneració curiosa d'habilleuse) els posava al damunt quatre drapets estrictes i les empenyia bruscament, gairebé brutalment, cap a l'escenari. I aques­ta, i aquella i la de més enllà executaven els mateixos gestos que les precedents i les següents. Aquests: com si s'espolsessin una mosca del rostre pretenien indicar que el reflector els ofuscava la vista. Com que la seva afonia era crònica, intentava fer-s'ho perdonar tocant-se el coll amb la mà esquerra. «Aquesta nit estic malament de veu», semblaven insinuar. I, totalment, d'una manera inconscient i amb desgana, recitaven sense escoltar-se-la la cançó picaresca, tot portant el compàs amb els genolls. No fallava mai. Totes feien el mateix.

Això, pel que feia a les vint o trenta teloneras, naturalment. Perquè hi havia també les «estrelles». I aquestes es dedicaven al cultiu intensiu de la rumba. En aquells anys, als cafès-concert del Paral·lel hi havia rumbes per donar i per vendre. Fins i tot alguns cronistes afirmaven que a Barcelona es va ballar i cantar la rumba per primera vegada. Molt abans que a l'illa de Cuba, afegien. Així, al costat d'uns noms que aleshores resumien la glòria de la rumba —Granito de Sal, Bella Dorita, Condesita Zoé, Lola Montiel—, que ballaven rumbes voluptuoses amb crides urgents als se­renos de Cuba, i vestides amb poc més que el somriure d'una dent d'or, hi havia quantitats industrials de rumbistes que donaven peu, o el que fos, perquè es fiquessin amb elles.

A desgrat de tot això, els cafès-concert del Paral·lel eren una cosa única al món, tenien molt de caràcter, l'encís, fins i tot la poesia, gosaríem dir, d'allò autènticament popular. La seva fama va travessar les fronteres i sortien amb molta freqüència als reportatges i llibres de Paul Morand, Mac Orlan, Joseph Kessel, René Bizet, l'acció dels quals passava a Barcelona.