D'un temps mig rural...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

D'un temps mig rural no en resta sinó una mena de mas interior en l'antiga taverna Can Margarit, ara de moda, al carrer de la Concòrdia, on hi ha a més alguns casalots que surten de l'alineació corrent del carrer.

Per arribar a la muntanya hi ha carrers que no tenen cap sortida o si la tenen és en forma d'escala que grimpa per on potser hi havia algun camí. L'escala del carrer del Poeta Cabanyes era vorejada a ambdues bandes per barraques, que constituïen el nucli barraquista més important del barri, amb 58 construccions.

En total eren, el 1971, 220 barraques segons xifres oficials, i 281 segons altres fonts, sempre més donades a reflectir la veritat que l'autoritat competent. L'arrelament de barraques al Po­ble Sec arrenca, com diem en el capítol de Montjuïc, de la construcció de vivendes d'aquesta mena el 1870 per part dels molers que treballaven a les pedreres i aprofitaren els inicis d'urbanització al barri. El 1914 hi vivien 5.000 barraquistes. La his­tòria d'aquestes barraques, com la de moltes altres, és un seguit d'incomoditats, manca d'higiene, promiscuïtat, i, en aquest cas concret, de por a la combinació de tempesta i esllavissades de terres a Montjuïc. (El 1969, nou persones quedaren sense casa a resultes d'una tempesta, i els fou concedit un pis a FUVA del Prat de Llobregat.)

Aquell any 1914, que registrava tan elevat cens de barraquis­tes, l'alcalde d'aleshores comunicava que passaven de 5.000 els veïns que vivien en barracons, majoritàriament de fusta, «en completa promiscuidad de sexos, vicios, y de enfermedades», i prometia a més la seva destrucció «immediata». Carreras Can­di denunciava obertament que «la pobresa hi resulta matèria lucrable per alguns propietaris de Montjuïc».