El dia 14 de novembre de l'any 1894...

Obra:Història anecdòtica del Cau Ferrat (p. 94-96)

Municipi:Sitges

Comarca:Garraf

Una tarda d'octubre de 1891, Santiago Rusiñol i Eliseu Meifrèn anaven amb tartana cap a Vilanova i la Geltrú a visitar el Museu Balaguer. Van fer una parada a Sitges, al Cafè continental. Allí trobaren una penya d'artistes locals que ja havien descobert la llum sitgetana. No van permetre que continuessin el viatge. En Rossend Bartès els va convidar a sopar a casa seva. Fou un amor a primera vista. Dins del museu podem fer diverses lectures. Així, per exemple, abans d'entrar-hi la lectura d'un text de Ramon Planes (Sitges, 1905-Arenys de Mar, 1989) ens documenta de quina manera l'artista adquirí les cases que, reconstruïdes i modificades, configuraren el Cau Ferrat sitgetà. Ja en la sala, un fragment del discurs que Rusiñol va pronunciar enardidament en el marc de la Tercera festa modernista del 1894 en què exposava les idees estètiques bàsiques del seu programa d'artista, ens pot situar en sintonia d'algunes de les obres d'art que contemplarem al llarg de la visita. Situats davant del brollador i acarats cap a la mar escau llegir el poema que Salvador Soler li va dedicar i un fragment de les memòries de Miquel Utrillo (Barcelona, 1862- Sitges, 1934) que documenten alguns trets de l'artista i la procedència del brollador. Ja en la planta superior davant les col·leccions de pintura, de ferros forjats i de vidres són oportunes les lectures d'un nou poema de Salvador Soler, un altre fragment de memòria d'Utrillo que narra com va ser la processó laica, que va dur els dos Grecos comprats per Rusiñol a París, de l'estació del tren fins al Cau Ferrat.

El dia 14 de novembre de l'any 1894 es va escaure en diumenge, però no era pas cap festa assenyalada. Malgrat ésser així hi havia carrers endomassats i s'oïa un enrenou d'aquells que van seguits d'una festassa. Era innegable que transitaven alguns forasters i es coneixia que tan poc assabentats del que passaria estaven ells com els sitgetans. De primer tot eren xiu-xius, i en creuar-se els amics, després d'unes poques paraules, tots avançaven el cap i obrien els braços, dient sens dubte que no sabien res. [...]

De fet, la processó, que després se sabé pels diaris que havia estat cívica, passà de llarg l'església, enfilà el carrer de Fonollar, s'aturà davant de la porta del Cau, i allí bandera, quadres, barcelonins i sitgetans entraren com en un temple, perquè de fet ja n'era des d'aquest moment, en instal·lar-s'hi la «Magdalena» i el «Sant Pere» del Greco, que Rossinyol havia comprat a París. Els dos quadres els portaren dalt dels tabernacles des de l'estació un en Josep Lluís Pellicer, Francesc Soler i Rovirosa, Aureli Tolosa i Joan Brull, l'altre Ramon Casas, Enric Clarasó, Eliseu Meifrèn i Ramon Pichot. [...]
L'acte de la col·locació dels quadres fou senzillíssim: es posaren a la paret, s'hi deixaren... i tota l'escollida colla se n'anà a la Torreta, la plaça que hi ha més avall del Cau, damunt de la mar, i allà, en un envelat se serví un dinar d'aquells que en deien banquet, amb "ramillete y mantecado" i tot. El menjar anà d'allò més bé, fins cap al final, en el moment en què després dels parlaments, passaren discretament els cambrers a recaptar l'import. Alguns es pensaven que es tractava d'un convit i hi hagueren algunes escenes que s'arreglaren amb préstecs sense interès. [...]
Més tard, no quedà ningú sense assabentar-se que havien arribat a Sitges els famosos Grecos, i quan en un vespre d'entusiasme s'inicià la subscripció per a aixecar el monument al gran pintor de Creta, s'obtingué un gran èxit, perquè la gent hi respongué ja que es tractava d'un amic de Rossinyol. Ha quedat fins a tal punt aquesta manera de col·locar el Greco en l'òrbita sitgetana, que diu que encara se sent a dir de vegades quan viatgers d'aquells que només pensen en la salut pregunten qui és aquell senyor de pedra sota d'una palmera. Com que ja han vist el Cau, tot seguit entenen el que vol dir: un amic de Rossinyol.