Parlem de com era el Poble Sec quaranta anys enrere...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

¿Parlem de com era el Poble Sec quaranta anys enrere, o potser més?

El d'ara és molt diferent del d'aleshores i no ens agra­da. El d'aquell temps, sí. El veiem, en perspectiva, que rancieja una mica. I sempre fa bonic recordar les coses passades. De més a més era molt millor que el d'ara. En aquell temps era una barriada barcelonina gairebé suburbial molt quieta. Com qui diu, un poble forà, de costums patriarcals, enganxat, si us plau per força, per mitjà del Paral·lel, a la ciutat trepidant. Tot i el contacte que mantenien, i que era continu, el Poble Sec encara no s'havia encomanat ni una de les nafres de la gran ciutat. Allà la calma i cap aquí l'esbojarrament. I que no li anessin amb orgues, ni que fos el que grinyolava tothora al vestíbul del Pabellón Soriano, perquè el Poble Sec se li girava d'esquena i, si calia, es tapava les orelles per no sentir-lo. Hom se l'imaginava, si no el veia, aclofat al peu de la muntanya de Montjuïc, i vigilat per les tres xemeneies de la fàbrica d'Electricitat. Separat del Moll per l'anomenada Terra Negra i, a la banda de dalt, espiat pels campaments de gitanos que li barraven el pas cap a l'Exposició d'Indústries Elèctriques. Aleshores de Pobles Secs n'hi havia dos. El que entrava pels ulls, que era el que es veia des de la vorera del Cafè Espanyol, brut del fum que llançaven les xemeneies de la fàbrica d'Electricitat i del polsim de la terra negra, i un altre, més recòndit, menys conegut, absolutament menestral, que vivia reclòs a casa seva i que tenia, com ja hem dit fa poc, habituds de poble forà.

Duia, de dies, la cara bruta, com els manyans quan pleguen de la feina. Però se la rentava al vespre, i després es perfumava una mica amb la sentor bosquetana que baixava a la quieta de la muntanya, o amb la dels rosers florits que hi havia escampats pels patis, pels terrats i pels balcons de les seves cases.

El Poble Sec, l'antic raval enclavat darrera el Paral·lel, a tocar de la Bretxa de Sant Pau, i empalmant amb el carrer Nou, i consegüentment amb el districte suspecte de la ciutat, era barceloní únicament per una qüestió de topografia, car tant pels seus costums com pel seu tarannà era més aviat una vila forana, i l'única afinitat que tenia amb Barcelona era que es donaven les mans en trobar-se en aquells llocs.

L'habitant del Poble Sec se n'anava a dormir de bona hora i es llevava dejorn. A l'estiu, després de sopar, pujava a prendre la fresca al terrat o baixava al carrer, en cos de samarreta, i es jugava una síndria al tuti, sota la claror dels fanals o de la lluna, a tres partides i amb revenja. Les nits dels dissabtes arraconava els jocs de cartes i ballava com un desesperat al carrer. A l'hivern s'amagava al pis, com les tortugues dins la closca, i no en sortia fins que venia el bon temps. Anava poc de nits. "Única­ment quan en Redondo cantava la Katiuska al Victòria, i alguns dijous escadussers perquè anava a veure en Santpere al teatre Espanyol.

El Poble Sec era menestral malgrat l'afegit estrafolari del carrer de Blasco de Garay, que li devia haver encolomat algun malintencionat. El niu de cupletistes, de balla­rines, de duets, i de cambreres de music hall, proveïdor exclusiu de material humà femella de tots els establiments conceptuals graciosament com alegres del Paral·lel, del carrer Nou, i del districte cinquè.