I és una plaça, un encant permanent...


Comarca:Alt Penedès

Els tres textos següents mostren tres visions molt diferents de la plaça de la Constitució, un dels espais emblemàtics de la ciutat. En primer lloc, trobem una descripció del Baró de Maldà (Barcelona, 1746-1819) que ofereix una estampa de la Vilafranca de les darreries dels segle XVIII; el segon text, de Josep Vallverdú, torna a mostrar la mateixa estampa, però ja en els anys setanta del segle XX. S'hi pot observar en ambdós casos l'evolució del gènere costumista en llengua catalana. El tercer text, un poema d'Antoni Massanell, s'allunya completament dels altres dos, ja que es tracta d'una reflexió lírica al voltant del significat de la plaça en la vida del jo poètic.
testing image

I és una plaça, un encant permanent. És el gran carrer de botigues vilafranquí, on tot sembla subordinar-se a un anar i venir, a una transacció entretinguda i delicada. La roba estesa, penjada, abasta des de les peces d'abric fins als tapavergonyes, i hi ha un devessall de sabates per a tots els gustos. Us heu adonat mai de la quantitat de sabateries que tenim al país? Valga'm Déu val. Aneu on aneu, podeu trobar, en poblacions entre cinc i deu mil habitants, més sabateries, a proporció, que no en trobaríeu en una ciutat gran. O és que es veuen més, no ho sabem. El cas és que, entre les botigues que fan parada a fora, i els venedors ambulants, que també estenen la mercaderia, les sabates són omnipresents a Vilafranca: de tots els preus i de tots els estils i per a tots els gustos.

Hi ha, en algun racó, un piano de maneta muntat en un tricicle tot apedaçat i xapat amb subjectadors fets de filferros. Un home esguerrat sosté el platet i una dona embarassada roda la maneta, i fa escoltar, a tongades, entre la xerrameca de la gent, els aires de La boda de Luis Alonso, o unes notes lleument emparentades amb la peça. Les dones que han sortit a firar-se s'hi miren i remiren: les que només havien anat en cerca de queviures acaben comprant un davantal o unes sabatilles. La mainada ja no sap on mirar.

Quan tot haurà plegat veles -exactament-, el carrer emporxat, de porxos irregulars enfora dels quals s'aboquen els balcons i les tribunes, reprendrà el seu aire comercial més constant: les botigues permetran de contemplar llurs entrades, que alternen el to més modern i multicolor amb la deliciosa decoració modernista i noucentista. Hi ha alguna botiga, en aquesta avinguda comercial, que gosaríem recomanar a l'Ajuntament de Vilafranca que fos conservada i que sota cap pretext no arribés a ésser canviada de decoració i de presentació. Carnisseries, fleques, especieries, tenen, en alguns casos, un marc d'autèntic museu.