testing image

Dia 13 [desembre de 1989]

BANG!

El doctor Borràs no m'amaga pas  que, a part d'altres afeccions, comparativament menors, hi ha càncer. A casa, la meva dona se m'abraça, gemega: «Què faré sense tu?» L'Adelais, que volia ser avisada de seguida que tornés de la visita, es queda pràcticament muda quan hi parlo per telèfon i al cap de vint minuts ja la tenim al pis amb els ulls vermells, trasbalsada per la notícia. És així que ens troba el doctor Llauradó, el qual també volia ser advertit immediatament i acut molt de pressa a mirar-se les pla­gues i a llegir el diagnòstic. Li sembla, com al doctor Bor­ràs, que una intervenció és absolutament necessària. Li par­lo, com a possible cirurgià, del doctor Pié, un dels facultatius de la mútua, i resulta que el coneix força: anys enrere l'havia tingut d'ajudant i li mereix una bona opinió. Li sembla bé, per tant, i afegeix que ell mateix s'hi posarà en contacte. Abans d'anar-se'n, precisa que no tindrem la certesa que es tracta de debò d'un càncer fins que no s'hagi fet una biòpsia. [...]

 

I quin és, mentrestant, el meu estat d'ànim? De moment experimento un sentiment d'incredulitat, com si fos impossible que la dissort caigués precisament al meu damunt, i potser això m'ajuda a conservar una serenitat que ja no es desmenteix quan em vaig convencent que sí, que aquest cop sóc l'escollit. M'han dit que l'operació és com­plexa i arriscada, veig molt clar que tinc ben poques probabilitats de sortir-me'n, que fins i tot l'edat juga contra meu. D'alguna manera, m'adono que m'estic acomiadant de tot i, irònicament, penso i manifesto en veu alta que serà ben oportú anar-se'n el dia primer d'abril, en fer exactament setanta-un anys que vaig aparèixer en aquest món.

És una ironia que els altres no suporten tan bé, i s'explica.