testing image

Records pobres, geomètrics, els records urbans d'un barri de Barcelona. Sempre he envejat els escriptors que coneixen els noms dels ocells i dels arbres, els que s'han criat a pagès, els que miraven muntanyes màgiques que canviaven de color segons l'estació i el dia, els qui tenien horitzons infinits. Però en un retall de cel, hi cap tot l'univers. Una filera de cases és l'horitzó del mar. Lluny, se sentien els trens que marxaven i les sirenes dels vaixells. Hi havia altres mons més enllà, mons que sorgien tot observant els nervis d'una fulla de llimoner.

Acluco els ulls, malalta de present, i em vénen els colors de la infantesa. Les darreres paraules que va escriure Antonio Machado, en un tros de paper mig rebregat, foren: «Aquel sol de la infancia, aquellos días azules...». Aquesta és una de les definicions més precises de la tristesa, de l'exili. Sol i dies blaus, heus ací la felicitat perduda. Davant de la desolació i dels paisatges erms, davant d'un mar que no et vol escoltar, retorna la llum, retorna el color de la infantesa.