És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar...


Obra:Obres completes II (p. 609-611)
Municipi:Sitges
Comarca:Garraf

Una tarda d'octubre de 1891, Santiago Rusiñol i Eliseu Meifrèn anaven amb tartana cap a Vilanova i la Geltrú a visitar el Museu Balaguer. Van fer una parada a Sitges, al Cafè continental. Allí trobaren una penya d'artistes locals que ja havien descobert la llum sitgetana. No van permetre que continuessin el viatge. En Rossend Bartès els va convidar a sopar a casa seva. Fou un amor a primera vista. Dins del museu podem fer diverses lectures. Així, per exemple, abans d'entrar-hi la lectura d'un text de Ramon Planes (Sitges, 1905-Arenys de Mar, 1989) ens documenta de quina manera l'artista adquirí les cases que, reconstruïdes i modificades, configuraren el Cau Ferrat sitgetà. Ja en la sala, un fragment del discurs que Rusiñol va pronunciar enardidament en el marc de la Tercera festa modernista del 1894 en què exposava les idees estètiques bàsiques del seu programa d'artista, ens pot situar en sintonia d'algunes de les obres d'art que contemplarem al llarg de la visita. Situats davant del brollador i acarats cap a la mar escau llegir el poema que Salvador Soler li va dedicar i un fragment de les memòries de Miquel Utrillo (Barcelona, 1862- Sitges, 1934) que documenten alguns trets de l'artista i la procedència del brollador. Ja en la planta superior davant les col·leccions de pintura, de ferros forjats i de vidres són oportunes les lectures d'un nou poema de Salvador Soler, un altre fragment de memòria d'Utrillo que narra com va ser la processó laica, que va dur els dos Grecos comprats per Rusiñol a París, de l'estació del tren fins al Cau Ferrat.
testing image

És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només que qüestions materials, exigències pel pobre cos, sofriment d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia í mossegades d'agonia per disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. ¡Tot per la miserable carn i, res pel noble esperit! ¡Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! ¡Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora, d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i, crescut, com un arc de colors que s'aixecà voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscat en el pensament que veu visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que es el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, peixent resignats les engrunes del present.[...]

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per aquest raconet íntim, per aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un «cau d'il·lusions i d'esperances»; que sigui un refugi per abrigar els que sentin fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de per tornar a volar, amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita.