A Josep Carner en els seus setanta anys


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

A Josep Carner
en els seus setanta anys

¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma,
i ta joia daurada d'esbatanats balcons,
i el teu brum d'oratjol al bell mig d'una coma,
Booz de les cançons
a qui el vers es rendeix com una Rut serena,
poeta tant de pàtria com del profund país
d'on s'alça, resplendent, la fada que s'ofrena
darrera el seu somrís?

Has cantat per a tots la rosa, el vent i l'arbre,
la noia de l'aurora amb el poal del sol,
l'eternitat que dorm en el perfecte marbre
i, més que el salt, el vol.
Tensa enjoves la forma, que menes com quadriga;
en el cant més civil, el verb no se't féu ronc;
ta quimera és la pluja que somia en l'espiga
i s'ajeu ran d'un tronc.

Per molt que se t'agenci la musa ciutadana,
adesiara etziba un repicar d'esclop;
quan s'entotsola, sembla una Verge ermitana
de faç color d'arrop
que, amb els ulls aixecats vers la roja teulada,
hom diria que escolta el refilar d'una au
o espia per l'escletxa el pas de l'estelada
o l'arc iris que cau.

No s'omple en fosca sitja el tomb de tes anyades
ni et vinclaran l'alerta palmes de jubileu,
car ets com aqüeducte d'aigües acarrerades
d'on tot un poble beu.
Com més sola en el temps, més recta és la columna.
Ja has deixat endarrere el trofeu estival.
Com carro de verema marxes portant Vertumne
i un dolç ponent a dalt.

Madona, llindar i flors, acàcia, oreneta,
totes les galanies que en tu troben mirall,
recularen davant de la llarga ombra estreta
del sabre i el sogall,
i el decàleg del plom sota un parrac de toga,
i les ares voltades d'or, llimac i verí,
i l'esteta mel·liflu que es corba i dialoga,
i el monstre en el jardí.

Algú et calla l'exili, l'estrangera talaia
des d'on files el somni dels molts que uneix la nit
i sotges el futur amb cor que no s'esglaia,
pur d'astres i zenit.
Guaita fester del foc que s'alça en alimària:
la gesta de l'espurna, propagada pel vent,
ageganta la vetlla que, dura i solitària,
acaba en solixent...