testing image

Amb Rusiñol perdíem l'últim gegant de la trilogia que, com robustes cariàtides, sostenien el teatre català. Havia mort Guimerà, el tràgic; havia mort Iglesias, el sentimental, i amb Rusiñol moria l'humorista. Potser havia mort quelcom més: potser havia mort també l'últim representant d'uns lluitadors per vocació, d'uns herois que posaven generosament, sense reserves, tots els minuts de la seva vida al servei d'un ideal, ideal que llavors encara no era productiu ni portava a les satisfaccions que procura un càrrec enlairat, sinó únicament a les de la pròpia consciència. Moria també l'últim bohemi, l'últim fanàtic de la bellesa, l'últim filòsof rialler, l'última de les nostres celebritats d'aspecte apostòlic i entranyable, com ho eren Guimerà i Iglesias, gegant també corporalment, albirable des de lluny, a qui el nostre poble veia passar amb respecte i veneració com una senyera.