Les banderes (fragments)


Obra:La força de la gravetat (p. 77-78, 81 i 86-87)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Les banderes (fragments)

Hi ha volgut anar ell, la nena ha entrat per una de les parts que va insistir que havia d'estar més ben protegida. De vegades entra canalla, fan forats a la tanca, prou petits per poder-los amagar amb els matolls del marge. Fa molt de temps, en Dexeus ho recorda prou bé, entraven a buscar menjar, cap als dipòsits de deixalles on es llen­cen les mercaderies que s'han malmès durant el viatge o la descàrrega. Venien dels campaments dels gitanos i també de Can Tunis, però d'ençà que un camió va atropellar dos nens que no hi han tornat, fa anys, d'això. Ara, vénen nens del Polvorí i alguns del Poble Sec, en Dexeus ho sap perquè ha hagut de signar les denúncies. Abans entraven per buscar fruita, menjar, però ara qualsevol cosa, mòbils, eines que no se sap com les poden arrossegar i fins i tot algun ordinador portàtil que els treballadors s'han descuidat només un moment, documents, maletins que prenen sense ni saber què hi ha a dins. Ho agafen, s'amaguen allà on creuen que ningú no els podrà trobar, esperen que es faci fosc i aleshores tornen a sortir, a passar d'un amagatall a un altre fins que poden arri­bar als forats que han fet a les tanques. Una vegada en va agafar un que li va dir que jugaven a entrar i sortir, i ja està, sense solta ni volta, i un altre que li va explicar que anava a buscar un tresor, qui sap què s'expliquen de les coses que hi ha dins del port. [...]

 

El carrer que separa les estibes és buit. Els contenidors construeixen la ciutat de ferro, una quadrícula per­fecta, de colors i procedències diverses, que s'estén per sota el radi de les grues. L'ordre en què estan alineats contrasta amb la diferencia d'alçada de l'exterior i de tot l'espai que hi ha a l'interior dels quadrats, els patis interiors, en diuen. Un nen que volgués jugar a fet a amagar podria passar dies i dies sense que el trobés ningú. En Dexeus comunica a la torre que és al moll dels contenidors, que creu que l'ha vista, però que no cal que baixi ningú, que l'avisin si algú veu una nena que va sola.

Mentrestant, camina per dins de la quadrícula de fer­ro i ciment, els carrers per on els toros enfilen el seu camí, ràpid, ràpid, més ràpid del que està permès, més lent del que les empreses volen. Si un nen passés per aquí dins l'aixafarien i no se n'adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant, la càrrega els ho tapa. Cada setmana hi ha algun accident, topades entre toros que carreguen contenidors o que van a lliurar la mercaderia, aleshores l'estrèpit del ferro contra el ferro, del ròssec del ferro contra el formigó, és esfereïdor, com si xoquessin dos vaixells. Quan els toros trepitgen o pessiguen algú els resultats són terribles, recorda el nen que va quedar atrapat entre els contenidors, morí. [...]

 

Tan bon punt la nena creua la tanca, la canalla s'aplega al seu costat fins a envoltar-la del tot, sembla que es canviïn de roba i que es passin draps de colors. Sí, són els draps que ha vist que arrossegava la nena, són banderes que es van passant els uns als altres i que llancen enlaire, fetes un bolic, esperant que la caiguda les desplegui. N'hi ha un parell que li ensenyen alguna cosa, semblen caixetes amb alguna cosa, però no pot distingir de què es tracta. Li ensenyen com un botí, com si volguessin fer-li enveja o demostrar-li que ells tenen alguna cosa seva. No pot veure què és, però juraria que és el que la nena ha agafat de dins, juraria que és el que ha agafat de vés a sa­ber quin magatzem o oficina. Riu, mentre veu com la ca­nalla continua corrent al pas del comboi. Riu perquè es riuen d'ell, assegut sobre les bobines de fil de coure, que a la fi no ha pogut enxampar la nena, vés a saber què és el que ha agafat, potser coses sense cap importància, no ho sabrà mai.

Són els nens dels campaments, els de les cases dels gitanos, els que venen des de les ruïnes i les rulots on malviuen els seus pares o els seus oncles, qui ho sap, amb qui viuen... Els nens corren a l'altre costat de la tanca, per sota els nusos de les autovies i dels enllaços amb les rondes, corren al pas del tren, n'hi ha molts i es van passant la bandera els uns als altres, n'hi ha un que sent que crida perquè va coix, arrossega la cama i no pot seguir el pas dels altres, i els dos que van amb bici­cleta, hauria pogut ser qualsevol d'ells, els que li demanen què fa allà dalt, cridant tant com poden, podria haver estat qualsevol d'ells. Veu els homes que surten de les barraques que hi ha entre els solars i els canyissars que envolten les vies, criden la mainada que el crida, qualsevol podria haver entrat, pensa en Dexeus mentre al fons veu la mar, la mar plana.