testing image

Creixença - Impressió de Barcelona

—De riu a riu, del mar fins a la serra,
creixen fàbriques, temples i casals,
com si encantada fes aquí la terra
esplet d'obres en vies colossals.

És l'esplet, és la forta revinguda
de la saba d'un poble, abans somort,
que al flanc d'aqueixa Espanya decaiguda
s'aixeca ric, esplendorós i fort.

De la terra, del mar i de tot clima
s'acaramullen els tresors aquí,
i una altra febre de treball anima
aquest empori gran del mar llatí.

No és la pompa tan sols de la riquesa,
no és del tràfec tan sols el moviment:
aquí creix l'Art amb juvenil bellesa
i abrinat s'ageganta el pensament.

Fins del segle la docta arquitectura,
que enlloc gosa fer res d'original,
aquí s'arrisca, i afinar procura
nous senders atrevits a l'ideal.

Tot aquí munta, s'expandeix i avença
amb caràcter d'indígena vigor,
com si aplegàs una abrivada immensa
les forces del present i de l'avior.

Seny i fortuna, somnis i coratge,
tot quant un poble d'alt destí nodreix,
aquí s'estén amb venturós contatge
i en eclosió magnífica floreix.

Així l'àloe granat, quan treu espiga
de nostre sol a l'ardorosa llum,
esclata fent un tro, i arreu prodiga
corol·les, germes i sagrat perfum.

—Pensador, tu que els signes consideres,
què es lo que augures a la gran ciutat,
mentres de lluny o prop nostres riberes
amenaça rugint la tempestat?

—Jo no puc veure lo que Déu amaga
dins la fonda calitja del futur,
i menys quan la tormenta se propaga
per l'horitzó tan carregat i obscur.

Però jo sent en la remor, que eixorda
tallers i vies d'aqueix poble actiu,
pujar com a riuada que desborda
un preludi potent de cant festiu.

Jo sent arreu en les gentils cantades
que fa, herald d'aqueix poble, l'Orfeó,
vibrar les invencibles alenades
d'esperança, de fe, de convicció.

Jo sent aquí en la nova poesia
quelcom de primitiu i de gegant,
que en son desvari glòries anuncia
com el somni d'un Hèrcules infant.

M'apar que eixa Gran Via, que des d'ara
ja dins Europa és un carrer major,
per un prestigi que no es veu encara
aparella el passatge triomfador.

Les estrelles dels pobles se capgiren
i la sort se trasmuda ençà i enllà,
segons les ales d'un gran vent reviren,
un vent que no sabem d'on ve ni on va...

I aquí passa aquest vent. Ell fa remoure
de Catalunya l'oblidat penó
i, com efluvi del terrer, a lloure
n'escampa l'esperit, l'aspiració.

Per això aquesta terra treu florida
de tota soca i esmotxada arrel...
Fins del ressec ossam brolla la vida
com al vent del gran somni d'Ezequiel.

Aquest poble que al mig de sa existència,
al créixer altres, se marcí, i més tard
fins perdé de son geni la consciència,
baldant sa llengua i tot sentit de l'art,

ara sortint amb tan florida tòria
de tres centúries de migrança i buit,
sembla que ha de granar, dant a la història
de tanta saba l'esperable fruit.

Si el Rei dels segles aqueix vent no allunya,
si en Pàtria, Fe i Amor segura estàs,
oh Pubilla creixent de Catalunya,
com floreixes avui, tu granaràs!