El cotxe havia sortit per la porta dels Ollers...


Obra:Senyoria (p. 74-75)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El cotxe havia sortit per la porta dels Ollers i ben aviat s'havia enfilat per la costeruda carretera de la muntanya de Montjuïc. Don Rafel el va fer aturar a mitja muntanya i manà que l'esperessin allí. Es va allunyar a peu, amb el Turc enganxat a les cames. Va arribar fins a la punta de Miramar des d'on es dominava tot el Pla de Barcelona i el mar. L'indret estava del tot solitari i només se sentia el panteix del gos i la piuladissa dels escassos pinsans i pit-roigs que encara resistien el fred. El sol, també d'incògnit, s'ocultava darrere una capa espessa de núvols tristos. Tot respectava el silenci del paisatge. La brisa, suau i freda, també guardava silenci. Don Rafel va sentir una esgarrifança i es va apujar el coll del tabard per protegir-se les orelles.

—Què te'n sembla, Turc?

—Guarxxxt — va badallar polidament el gran danès. Probablement no sabia de què li parlava. De fet, el que volia dir sa senyoria amb aquell què te'n sembla, Turc, era que ves per on, una ciutat tan gran, si la comparàvem amb Sant Adrià o Badalona, allà a l'horitzó, que ja havia rebentat dos cops el cinyell de les muralles i avançava lentament però inexorable cap a Montjuïc, una ciutat amb tanta gent (cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones segons l'informe de l'Oïdor Major de la Sala Segona), una ciutat tan plena de menestrals miserables, purrialla sempre a punt per alçar-se contra l'autoritat del Rei, una ciutat tan farcida de comerciants astuts que anaven a la seva escatimant el pes i el preu de les coses i fent tractes amb mig món, una ciutat tan plena de fabricants de mil espècies diferents que a còpia d'hores i hores d'esforç començaven a enriquir-se de manera quasi obscena, una ciutat que s'anava omplint de sang nova, la dels fadristerns i cabalers de totes les masies del país que hi anaven a provar sort, al Seminari o a l'Estudi General o, al seu torn, a constituir-se en menestrals que engruixirien més purrialla rebel; una ciutat tan plena d'hospitals plens, on dolor i misèria es barrejaven sense contenció. Una ciutat tan miserable perquè la brutícia circulava entre el fang del carrer, però tan rica perquè les cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones que hi vivien no paraven de treballar; una ciutat tan abocada al mar, d'ençà de la derogació de la prohibició del comerç amb les Amèriques... Doncs això: que una ciutat com aquesta donés fruits tan espectaculars com Donya Gaietana. Sa senyoria se'n feia creus. Això és el que volia dir amb el què te'n sembla, Turc. El gran danès, respectant el posat somiador del seu amo, s'havia allunyat unes passes i pixava contra la soca d'un lledoner. Don Rafel va contemplar els màstils dels vaixells atracats al moll. No en percebia el balanceig però se'l va imaginar. Des d'on era podia veure el carrer Ample i casa seva i també el niu de donya Gaietana. Sa senyoria va tornar a sospirar i va fer derivar els pensaments cap a un altre cantó perquè era molt dur reconèixer-se un mateix que estava enamorat d'una nena, com si diguéssim. A la seva edat. En la seva posició social... Va consultar el rellotge amb dificultats, ja que s'entestava a no dur ulleres. Si tornava xino-xano cap a Barcelona hi arribaria a temps per trobar-se amb el doctor Dalmases a la sortida de l'Hospital. Va aixecar el cap: començava a ploure.