El diumenge a Montjuïc (fragment)


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El diumenge a Montjuïc (fragment)

Cel clar de dia tardoral i pols
que mou la gent frisosa, en caminar
pels camins i revolts
de la muntanya oberta vora el pla;
banda de mar, com una roca viva
i de cara a la terra d'un verd tendre,
suau i esquerpa, acollidora, esquiva,
amb tous d'herba i amb caires vius de cendra,
És Montjuïc una muntanya humil,
que veia créixer la ciutat devora,
cada carrer de cases, a dret fil,
empenyent cap enfora
uns horts iguals als horts que s'arrengleren
i arrapen com cargols al seu pendís:
en el mateix lloc on eren
ara hi ha cases d'un color tot llis.

En corrua la gent avui camina
muntanya amunt amb el cistell a coll.
Ni un esquinç de boirina
des de Sant Pere Màrtir fins al Moll.

Cel clar, sense fum, cel de diumenge,
de blavor repartida com un tel.
Un infant ros es menja,
tot llepant-la, una llesca de pa amb mel.
Noies que duen en els pentinats
lluentors de pomades, i que es giren
si els fadrins se les miren,
somrient amb els ulls mig aclucats.

Sonen musiques estridents i dolces
perquè la tarda del diumenge es feta
a Montjuïc, per ballar
en un clos, que el piano de maneta
fa que es giri l'angúnia del demà.

Alegres esbufecs de les pujades,
cridòria i corregudes,
xiscles i saltirons de les mainades.
Cançons a mitja veu, amb les tonades
vulgars i sapigudes,
com un coet s'escampen i esvaneixen
mentre la bota de vi negre passa
de la mà a l'altra mà dels que segueixen
amb una joia embafadora i grassa.

Alena fort el pit de la gentada:
ara la vida sembla un viu clavell,
badada enmig la posta il·luminada
de llenques vermelloses i d'or vell.

En un camí, dos que festegen. Ella
amb les galtes talment com dues flames,
i ell prenent-la per sota de l'aixella
quan el decliu fa tremolar les cames;
de pedra en pedra baixen cap avall,
de tant en tant reposen: ell la mira
fitament, un rogall
en la veu i en els ulls una guspira.

I canten uns vailets una cançó
seguint per la tonada la música
d'un piano, remor
confusa que es fa lluny de mica en mica.

Uns vells es miren amb enveja el ball
d'un dos de canyes i de fullaraca.
El temps passat els raca:
ara que un dir Jesús o en un badall
la mort se'ls pot endur.

El cel es fa mes pàl·lid. La sirena
d'un vaixell negre xiula allà, en el port,
en l'aigua grisa com un peix fot nu.
Darrera la ciutat, per la carena
llunyana, devé l'aire bla i somort.
La gent retorna a la ciutat: davalla
per la mateixa via que seguí;
va endavant la canalla
per córrer pel camí.

S'encén el cel d'una claror vermella
darrera la muntanya on mor el dia.
El ventijol murmura a cau d'orella
gronxant la joia i la malenconia.
Arreu els llums s'encenen com espurnes
ara l'un, ara l'altre, en les cofurnes
del barri atapeït.

Pels viaranys obscurs i les baixades
vénen les colles com adelerades
abans no sigui massa fosc. La nit,
és com una veu prima que ara els crida.
L'ombra es fa densa i en un fosc recó
de la muntanya, sona ensoporida
la veu trencada d'un acordió.