testing image

En 1925, J. V. Foix féu, alhora, un balanç crític del Futurisme i una proposta clara d'alternativa: la surrealista. I, al cap de set anys, hom funda els "Amics de l'Art Nou" (ADLAN). Un grup que aplegà les deixalles d'una Avantguarda en declivi i que articulà un programa més aviat genèric. I, doncs, moderat. Entre 1925 i 1932, l'Avantguarda catalana conegué la seva època més homogènia, agressiva i original. Una època que les figures aïllades alternaren amb els grups més o menys instituïts, que amplià la subversió literària al camp de la moral i la política, que produí polèmiques i confrontacions personals i que, al capdavall, assolí una notable difusió pública. Abans de tot, alguns tipus que, com J. V. Foix, havien representat un paper important en l'etapa futurista i d'altres que, com Sebastià Sánchez-Juan, s'hi havien tot just iniciat intervingueren, amb un mínim de decisió, en la campanya surrealista i obtingueren, així, alguns dels seus fruits mes remarca­bles. En segon lloc, alguns poetes aïllats, com Carles Sindreu i Carles Salvador, insistiren amb moderació en les propostes futuristes i, més en concret, en les formulades per Salvat-Papasseit. Salvador, tanmateix, provocà una viva polèmica al País Valencià. Una polèmica que, en el fons, obeí més a unes necessitats político-culturals que a unes de pròpiament artístico-literàries. En tercer lloc, un pintor, Rafael Barradas, mantingué, a l'Hospitalet del Llobregat, una tertúlia meitat bohèmia i meitat populista que, amb el nom "El Ateneíllo", agrupà gent molt diversa: autors castellans com Luis Góngora, modernistes marginats com Lluís Capdevila, o d'altres de fugitius com Josep M. de Sucre, aprenents de Xénius com Juan Alsamora i militants de l'Avantguarda: l'ultraista J. Gutiérrez-Gili, el futurista Sánchez-Juan i dos personatges que havien de resultar decisius per a l'aventura surrealista: Sebastià Gasch i Lluís Montanyà. En quart lloc, un grup de xoc i, en certs aspectes, assimilable a l'Avantguarda: el de Sabadell. Un grup que, format per gent ben peixada, desenrotllà, per reacció espontània i per influencia d'alguns amics, com Sindreu i Cocteau, una campanya contra el seny i el tòpic de la burgesia local. La campanya, la realitzaren a través d'una reducció a l'absurd i, doncs, de l'humor més audaç i gratuït. I consistí, a grans trets, en una sèrie d'actes de provocació i de publicacions personals, o no, deslligades, aquestes, de qualsevol designi d'avantguarda. I, per últim, els grups sortits al voltant de dues revistes: "L'Amic de les Arts", de Sitges, i "Hèlix", de Vilafranca del Penedès. Dos grups que, a la llarga, capitalitzaren tot el procés de destrucció —i de recerca— que desembocà en la gran explosió surrealista dels anys 1929-31.