testing image

Les ciutats són com les persones: és bo que ens amaguin secrets. Durant anys, vaig viure amb indiferència el miracle del modernisme, d'aquest moviment que Puig i Cadafalch definia com «el símbol d'un temps d'esplendor de la nostra època». A prop de la casa on vaig néixer, van recollir un Gaudí que agonitzava. Vestia tan miserablement que a l'hospital no el van reconèixer al pri­mer cop d'ull. Esplendor d'una època i misèria alhora: un geni moria esclafat per un tramvia. L'esplendor de les tribunes ventrudes, les cornises retallades al capvespre, el ferro forjat dels balcons, les cariàtides que sostenen les cases dels benestants i els Cupidos dels burgesos que tenien cor de pagès..., tot això, per a mi, es redueix a l'ull d'una dona vella que mira per l'espiera i que té por del món exterior. Avui, aquesta Barcelona modernista és pertot arreu fins a l'embafament: als catàlegs, als llibres de luxe que ningú no llegeix i que només serveixen per a mirar sants, als anuncis i tot. Rètols pertot arreu que desfiguren la ciutat de la infantesa. Rètols a la plaça de la Llana, rètols a la capella d'en Marcús. Barcelona comentada, explicada, disseccionada amb el bisturí dels arquitectes. Les geografies literàries, però, no penetren com els raigs làser, no fan radiografies ni ecografies. Cal veure la ciutat com a impenetra­ble perquè no es redueixi a un conjunt d'edificis on s'amuntega una aglomeració de geni.

Una vegada, vaig veure Barcelona des d'un helicòpter. L'espectacle era bonic. Un medalló verd i esponjós eren les fonts tancades de Montjuïc. La Via Augusta, un quadre de Paúl Klee. La Ciutat Vella ens podia fer recordar una transparència de la kasbah. Els vents feien canviar els colors de la ciutat, el vent del nord la feia lluminosa, el del sud la contaminava i la impregnava d'una atmosfera irisada. Però no era la meva ciutat. La meva ciutat va començar en un univers clos on les paraules no podien volar. Per a escriure ens hem de sen­tir, alguna vegada, expulsats. I la ciutat actual, com to­tes les ciutats actuals, expulsen els qui la narren. I això és bo: perquè hi retornes després, d'una altra manera. Aleshores sí, aleshores pots construir una ciutat, diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i oblit.