La barraca ha estat la gran tara del suburbi...


Obra:Els altres catalans (p. 209-210)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La barraca ha estat la gran tara del suburbi, la degradació de l'immigrant, l'exponent i la mostra dels extrems a què poden fer arribar la penúria i la misèria. Ho ha estat i ho és. Segueix essent-ho, a desgrat de totes les manifestacions publicitàries.

La barraca ha estat l'anhel desesperat d'una gent que de totes passades s'ha estimat més de quedar-se en una terra que no és la seva, fent l'home, en condicions pèssimes, però sempre millors que les dels llocs que havien abandonat. Molts, als seus pobles, ja hi vivien, en coves, xavoles o barraques, però altres no. Hi ha qui ha deixat casa allà, millor que no la que té aquí. Però aquí van grassos, i allà estaven flacs, diuen. Aquí subsisteixen i allà es morien. Aquí treballen, i allà no poden. Aquí tenim un esdevenidor, asseguren. N'hi ha que van abandonar coves que, pel que expliquen, eren veritables casetes excavades a la roca. Què no donarien per tenir la seva cova aquí! Però entre passar fam, ben allotjats, i anar tips vivint a la intempèrie, qui vacil·laria?

Les barraques han sorgit a tot arreu on ho han permès. Als fondals, a les altures, als ermots, a les rambles seques, sota els ponts, als solars amagats, bé formant colònies, bé aïllades. Se n'han fetes de tot: de fusta, de cartó cuir, d'uralita, de plaques, d'obra. De les que són de maons i de ciment, de fang i de pedres, la gent en diu barraques «d'obra»; els experts en diuen «semi-barraques». Les emblanquinen amb calç, com a Andalusia; els posen unes bones pedrotes a la teulada, perquè el vent no se l'emporti; els qui tenen humor les ador­nen amb testos de flors. N'hi ha d'espaioses, però d'altres són la més humil expressió d'allò que una família pot posseir.

Generalment són humides. Com que són d'envà prim, a l'hivern són fredes, i com que el sostre és molt baix, a l'estiu són com forns. Viure-hi vol dir mancar d'allò més elemental i necessari, fins i tot moltes vegades de llum elèctrica i sempre d'aigua corrent, baixó que la civilització moderna actualment ha posat a l'abast de to­tes les mans. Les condicions higièniques hi són mínimes. I és meravellosa la netedat que, a desgrat de tot, im­pera en algunes d'aquestes barraques i entre els seus habitants, perquè si resulta fàcil d'ésser net i polit tenint bany a casa, no ho és tant quan cal portar l'aigua a galledes d'una font gairebé sempre llunyana. No tenen raó els qui, davant la falta d'higiene de molta gent de les barraques, argumenten que un tros de sabó i una mica d'aigua no costen gaire, i els retreuen la seva poca condícia. És possible que en alguns punts hi hagi una mica de deixadesa, en això, perquè ja hem dit que hi ha qui, tot i viure en condicions idèntiques, procura anar ben net. Però és que mantenir aquesta netedat és una lluita constant contra allò que no es té. I aquesta, és clar, facilita que es caigui en la negligència i l'abandonament. Hi ha condicions de vida tan precàries que disculpen això completament.