testing image

De cos present

A la memòria de Carles Riba

 

I

 

Tot para, tot acaba en aquest rígid

pèl que no creix, i fred, sense arranar.

Prou la navalla sense fre dels cucs

el dallarà i se't menjarà del tot,

fins a deixar-te en ossos, dura

presència que refusa, violent

repòs inconfortable.

Quin retret

encara en el teu rostre, quasi

rost com un crit a punt.

Així domines.

 

II

 

Senyor de grans alífers que planaren

damunt l'Olimp o bé damunt les terres

del Nord o d'Albió.

Familiars

et foren i difícils, i t'omplien

la casa i n'eres rei. Mes d'un batec

misteriós a voltes fressejava

de nit prop teu, i tu, greu torsimany,

l'interpretaves i el tornaves

en ordres de paraula que bleïen

molt ardentment.

I sempre, d'amagat,

un déu t'agullonava i en sofries,

no mai esquerp a ell i et feies

foguera i sobri cant.

Tot tu cremaves.

 

III

 

Amb flonjo pas petit, com un infant,

ple de cautela, tímid, però mai

no desistint, anaves d'una estança

del llarg saber difícil a les altres,

tocant el foc, la pedra i els carboncles

vermells, i te'ls guardaves on no et fossin

robats, per a després donar-los

als qui per tu creixien fins a fer-se't

pròxims i durs; cada vegada més,

en la ruïna, gran, embolcallant-te

de foc i prodigant-lo; ràpid,

incoercible, poderós, insomne

lleó saltant de dins la cova,

contra l'injust, amb fúria.

Maleïda

mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!

Far sense llum, enderrocat, adéu!