He vist al castell de Burriac, entre enderrocs i arbustos...
27 novembre de 1919. He vist al castell de Burriac, entre enderrocs i arbustos, la cisterna on el poeta Antoni Isern es volgué llevar la vida. Una gent de Cabrera van dir-me que el poeta, abans de pujar al castell, havia anat a combregar. Gest revelador, davant la tràgica fi, d'una ignorància religiosa, però també d'una ànima religiosa. Eren els verins del Romanticisme fermentant en la puresa d'un cor d'infant.
Avui he llegit els Esplets d'ànima jove (Barcelona, 1903). Hi ha una curiosa notícia de l'Aladern sobre el poeta. Diu que quan tenia deu anys, aquell pageset ja feia «poesies de fang» vora un bassiol de la petita masia, a Alcover. Pastava adés la processó del divendres sant, adés el Parlament francès amb Vaillant llançant la bomba. Més tard, l'Isern arribà a escriure amb suc de móres i amb plomes de gallina o de fusta, que afuava sàviament. En algun dels poemes, l'èxtasi del camperol davant la naturalesa -la «Natura»- és autèntic:
La soledat me rodeja
com una pausa eternal...
La joia del viure geòrgic és, a moments, ben expressada:
Enguany sí que la segada
serà ferma: el blat és ros
i l'espiga decantada
mostra el fruit meravellós.
Entre tòpics de pagès candorós i inculte, hi trobem versos de gran força, com els últims del poema Després de la mort, on culmina aquell esperit de puixança vital que fou car al Romanticisme.
