Finalment, superes l'estridència de les cadires lliscant...


Obra:Plans de futur (p. 174-176)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Finalment, superes l'estridència de les cadires lliscants i arribes a l'altura de l'Excel·lentíssim President de l'Institut d'Estudis Catalans. La Teresa s'atura, et deixa de biaix perquè no donis l'esquena totalment ni al premi ni al públic, i s'asseu en una cadira que li acosten sense fer soroll, a una distància prudencial. Puig i Cadafalch llavors s'ajup una mica per mirar de salvar la diferencia d'alçada i abraçar-te, tal com ha fet amb els altres guardonats, excepte amb l'escriptora Cèlia Sunyol, a qui ha petonejat.

Però la maniobra no acaba de funcionar. Després de dos o tres intents fallits que gairebé l'aboquen al ridícul, assumeix que no sap com fer-s'ho i finalment t'acaba oferint la mà. Estesa. Oberta. La Maria i jo contenim la respiració, perquè endevinem en la teva cara que estàs gaudint del moment i que pot passar qualsevol cosa. I encara ets discret. Et limites a exagerar la posició de les mans i alces la dreta, tombada cap endins i més garratibada del compte, de manera que el senyor president es troba amb el seu palmell sobre el teu dors sense saber com completar l'encaixada.

Estic convençuda que això és el que buscaves. El president no vol tornar a fer-se enrere, com amb l'abraçada, t'agafa la mà per allà on pot amb la punta dels dits i te la sacseja amb vigoria. Una vegada. Dues. Tal com fa cada cop que encaixa amb aquella energia varonil que amena­ça de desencaixar el braç de qui la rep. La veritat, Ferri, és que aconsegueixes forçar una situació una mica còmica, o potser som nosaltres que ja ens ho mirem tot amb ulls sardònics, o com tu ens has dit més d'una vegada, carbònics. Al voltant nostre ningú no riu ni fa cap gest d'aguantar-se el riure. Això sí, sembla que tothom estigui més atent que amb els altres guardonats, com si n'esperessin alguna.

I no els deceps, perquè ets tu qui decanta definitivament la situació cap a la comicitat quan, en l'exercici del teu torn de paraula, acabes els mots d'agraïment pel premi rebut d'una manera inoblidable. Una de les teves ferriades més delicioses.

—Ja em disculparan que no m'aixequi...

El silenci comença a esquerdar-se. Alguna rialleta somorta com un mar de fons sobre el qual només suren els estossecs.

—Però és que a casa sempre hem estat contraris a l'Alza­miento.

Ara la riallada és general, i hi ha un inici espontani d'aplaudiments a un ritme creixent, bandejant l'autocen­sura... Una ovació inesperada que inunda joiosa la sala, esquitxada amb algun bravo entusiasta durant dos, tres, cinc segons, fins que el president Puig i Cadafalch desperta de la seva atonia i, encara bocabadat, alça els braços amb la vehemència d'un director d'orquestra i va reconduint totes les repercussions del cor de mans cap al silenci més absolut. Com un tap quan es destapa un escumós. Que fa pet i després minva.