Poc després del comiat del pont del Petroli...


Municipi:Badalona
Comarca:Barcelonès

testing image

Poc després del comiat del pont del Petroli, el Gabriel va somiar que la màquina de fer punta al llapis li mossegava el dit i, al dia següent, va caure malalt. La primera nit de febre, en ple deliri, contava la història, tants de cops es­coltada de llavis de l'Eulògia al peu de la gran figuera del jardí ensotat del pou de les Orxateres.

«Com de costum, l'Home va sortir de bon matí cap a la feina... Treballava a la fàbrica del gas, mitja hora a peu de casa seva... Tot just havia arribat a la sala de control, quan va sentir una remor sorda, continua, amenaçadora... Els cossos de la Dona i de la Nena van restar tres dies soterrats...»

La segona nit, amb el cos xop i els ulls esbatanats, relatava la història de l'aviador caigut a la batalla de l'Ebre.

«Ell manejava un Chato. Un Fiat li va passar per davant del nas, el va perseguir i li va poder disparar una ràfega curta quan picava. Va passar un altre Fiat, perseguit a uns 200 metres per un Rata. Aleshores, ell li va disparar una ràfega de foc creuat, segurament per animar-lo... Tot seguit, un Me 109D el va atacar de front i tots dos van obrir foc alhora. Els dos trets es van entrecreuar i els avions van virar amb rapidesa procurant agafar-se la cua. El cercle entre tots dos es feia cada cop més estret. Després de la segona volta, i sense saber per què, ell va picar per tal d'esquivar l'enemic. Però això era, justament, allò que buscava l'altre, que es va precipitar rere seu en picat vertical, apropant-s'hi a tota velocitat i disparant sense treva. L'avió d'ell va entrar en barrina i tot seguit va començar a treure un fum negre i espès; al cap de pocs segons, es va estavellar prop de l'Ebre...»

En sentir el relat febril del Gabriel, l'Angustias es va quedar de pedra. Aquella història era, de cap a cap, la mateixa que li havia fet saber per carta un company de Guido Falconetti, el brigadista italià de qui havia estat padrina de guerra. I es feia creus pensant com havia pogut tenir accés el seu fill a l'arqueta on guardava totes les cartes de l'aviador, quan ningú no sabia on amagava la clau, ni, en­cara que l'haguessin trobada, a quin pany corresponia. Però la capsa pintada de negre amb dibuixos de flors a la tapa i els costats era intacta.

Després de la tercera i última febrada, el Gabriel es va despertar molt pansit. Asseguda al capçal del llit, l'Angus­tias li passava suaument la mà pel cap quan ell li va dir:

—¿Saps què, mare? L'altra dia vaig llançar al mar el peu de l'Àngel que s'havien deixat oblidat a la via del tren.

—¿Què dius, fill meu?—va dir l'Angustias—. Si el cos de l'Àngel era sencer...

—Doncs, corre, digue'm què vaig llançar al pont del Petroli...

El gran mirall penjat sota la finestreta del soterrani, on es van trobar per primer cop el Gabriel i sa mare, res no semblava duplicar.