El pont de can Clos...


Municipi:Badalona
Comarca:Barcelonès

testing image

El pont de can Clos era un lloc benèfic i malèfic. L'havien inaugurat a comen^aments de segle com a passera de la via del tren per un compromís del MZA amb l'ajuntament. Arrencava a banda i banda de la via des de rotundes pilastres amb molts ornaments, i cada braç comptava amb tres trams de dotze graons cadascun separats per dos replans, el superior endolcit amb una glorieta. Benèfic, sí: una vegada hi va descarrilar un mercaderies i es vessà una bona càrrega de Carinyena, i totes les dones del barrí s'hi van presentar amb cubells i galledes per fer-ne un bon arreplec. «El vi és el millor adob per als camps», exclamava, feliç, don Goyo Pacheco. I els nens que s'enfilaven als vagons semblaven més contents que mai. Malèfic, també: un dia, el Jaimito, que era el menut del Boni i de l'Angustias, va fugir de casa dels avis materns i es va esguerrar la mà dreta quan intentava saltar des de la tàpia als graons del pont. Bona ocasió perquè l'Angustias no parés de gemegar, voltada de veïnes: «Ai, el meu fill, que se'm quedarà manc per a tota la vida!», sense que els seus somnis li fessin veure que allò era l'avís que el nen no se li havia de fer gran. Benèfic, encara: tot creuant-lo, s'arribava a la platja del pont del Petroli, on feien cap cada estiu moltes famílies carregades amb nens i cistells, tovalloles i estores, portant salvavides de suro, pneumàtics de cotxe i pilotes de goma; i els nens i les nenes s'aturaven davant les aspes de ferro de la passera a esperar el tren de Barcelona i, així que el tenien sota els peus, i la baluerna sencera tremolava amb el xiulet de la màquina, el fum semblava engolir-los, i era com si se n'haguessin anat a les platges de la costa dalt dels sostres dels vagons. Malèfic, tanmateix, per la gran plaga: les dones que es tiraven des del mateix lloc on potser un dia els seus filis havien vist el tren quan fendia l'aire; l'última, la Bernala, un Divendres Sant, i això que el seu marit i el seu fill se l'estimaven, però es veu que havia perdut el cap, moltes dones es trastocaven, en temps tan cruels per a la pobra gent, i bevien salfumant, o es cremaven vi­ves a la comuna, si no es tiraven al mar i les seves restes apareixien costa enllà, menjades per les tintoreres. No, si d'exemples per matar-se no li'n faltaven, a un noiet com l'Àngel Cucharicas.