El darrer hivern va ser el més trist...


Obra:La plaça del Diamant (p. 175-177)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El darrer hivern va ser el més trist. Se'n duien els nois de
setze anys. I les parets estaven plenes de cartells i jo, que no
havia entès aquell cartell que deia que havíem de fer tancs, i que
amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava
un tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes
molt grans que aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i
vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la
mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora. Alguna
vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos
de debò, tan de debò que m'espantava, amb els ulls blaus, tot
enamorat de la Griselda i sense la Griselda que n'estimava un
altre. I aquella veu d'en Mateu quan em va dir que hi havien
d'anar tots. I tots s'hi anaven quedant com, a la ratera, les rates.
No hi ha més remei. No hi ha més remei. Abans de vendre'm les
dues monedes de mossèn Joan, m'ho vaig vendre tot: els llençols
brodats, el joc de taula bo, els coberts... m'ho compraven les que
treballaven amb mi a l'ajuntament i després s'ho venien i feien
negoci. Amb prou feines si podia comprar per menjar, perquè
gairebé no tenia diners i perquè no hi havia menjar. La llet era
sense llet. La carn, quan n'hi havia, era de cavall, deien.
I van començar a marxar. L'adroguer de sota deia: mira,
mira, tants diaris i tants cartells... apa... apa... a córrer món. I
l'últim dia feia vent i feia fred i el vent feia volar els papers
esquinçats que omplien els carrers de taques blanques. I el fred a
dins del cor era un fred que no s'acabava mai. Com vam viure
aquells dies, no ho sé. Entre el temps de marxar els uns i d'entrar
els altres, em vaig tancar al pis. La senyora Enriqueta em va dur
unes quantes llaunes d'un magatzem de per allà a la vora que els
veïns havien esbotzat. No sé qui em va dir que donaven menjar
no sé on i vaig anar-hi. No ho sé. Quan vaig tornar-ne, l'adroguer
estava al peu de la porta i no em va saludar. A la tarda vaig anar a
veure la senyora Enriqueta i em va dir que ja havíem fet un pas
endavant i que estava segura que tornaríem a tenir rei. I em va
donar mitja escarola. I vivíem. Encara vivíem. I jo no sabia res
del que passava fins que un dia la senyora Enriqueta va venir a
dir-me que sabia del cert que havien afusellat en Mateu al mig
d'una plaça i quan li vaig preguntar al mig de quina plaça, perquè
no sabia què dir, va dir que al mig d'una plaça, però que no sabia
al mig de quina plaça, sí, sí, t'ho pots ben creure, els afusellen
tots al mig d'una plaça. I el mal fort no em va sortir de dintre fins
al cap de cinc minuts i vaig dir baixet com si l'ànima se m'acabés
de morir a dins del cor, això no... això no... Perquè no podia ser
que en Mateu l'haguessin afusellat allà al mig d'una plaça. ¡No
podia ser!, i la senyora Enriqueta em va dir que si hagués sabut
que m'ho havia de prendre tan a la valenta, amb tota la sang de la
cara perduda, no m'hauria dit res.