El carrer era lleig i la casa era lletja...


Obra:La plaça del Diamant (p. 249-250)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El carrer era lleig i la casa era lletja i l'empedrat era un
empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la
porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la
porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro
damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro
amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure
tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb
els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir
la porta. Havia d'haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava
a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa
soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig
girar d'esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a
dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del
ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat
endintre, i, com d'esma vaig posar-me a caminar i les parets em
duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant:
una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al
mig d'aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i
totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin
ficat a dintre d'aigua i algú fes bellugar l'aigua a poc a poc i les
parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a
decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s'anava
estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una
companyia a la mà i era la mà d'en Mateu i a la seva espatlla se li
va posar un colom corbata de setí i jo no n'havia vist mai cap,
però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta
que s'arremolinava per dintre de l'embut que ja estava gairebé
clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia
què, vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que
duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de
passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de
no-res, com un escarbat de saliva... i aquella mica de cosa de no-
res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva
joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era...
¿abandonament?