Cacofonia (fragment)
Cacofonia (fragment)
Des de sempre, l'A havia sentit unes ganes boges d'agafar el carrer Balmes en direcció contrària a la permesa; bé per error (una nit de gresca, després d'haver-ho tancat tot) o conscientment (per trencar el mirall de la rutina). S'imaginava l'onada creixent d'automòbils, tot de colors fent un bull en les boques indignades: llums atabalats desviant-se a dreta i esquerra per evitar-lo i, consegüentment, xocant els uns amb els altres: la catàstrofe més gran de la història: un caos concèntric que s'eixampla de carrer en carrer, de barri en barri, de ciutat en ciutat, i s'obre d'un continent a l'altre, al mar...
Ara també les sentia, aquestes ganes. En canvi (i feia petar la llengua contra el paladar, per amagar-se un tast verd, de fel), començava a baixar Balmes dins de l'ortodòxia més estricta: cap al mar; tot just deixava enrere la Rotonda. Havia pres gimlets a la falda de la muntanya, entre palmeres, assegut en gandules de lona color cru, just on l'últim tramvia del planeta fa el tomb i un pianista distret, mentre agonitza, s'entrebanca amb Three little words un cop i un altre, en un piano lluent.
A l'altura de l'estació del Putxet va haver de frenar: un semàfor bord. Va engegar la ràdio. Va moure el dial. Va trobar Benny Goodman i això el va dur a l'optimisme. Va apujar el volum. El semàfor va virar al verd i ell va pensar en anilines. Va canviar de carril mentre travessava Mitre. Com trepitjant fulles seques, va accelerar. Davant per davant del bar llibreria Crystal City, va aparcar damunt la vorera. Va entrar al bar. A la barra hi havia una noia llegint revistes. De taules, només n'hi havia una d'ocupada. Va demanar un cafè, va tafanejar per les prestatgeries: hi havia des de tractats de geografia basca fins a enigmes de l'Egipte polsós. Va fullejar The last tycoon. Va beure el cafè a glopets. Va pagar llibre i cafè. Va sortir al carrer. Va passar la via Augusta en vermell.
