La tarda es deixa caure peresosament...


Municipi:Badalona
Comarca:Barcelonès

testing image

La tarda es deixa caure peresosament a la platja del pont del Petroli. Damunt la mar encalmada suren canyes i go­mes, taques de greix, alguna rata ofegada. Vigilat des de la sorra per una noia que es protegeix els ulls amb una mà a tall de visera, un nedador desplega una estela d'escuma que es fa més ampla i més lleu a mesura que se'n va mar endins. Del costat de les Roques, la llum s'escampa en ta­ques blanquinoses sobre el verd brut de les aigües calentes i vibra d'esclats punxeguts contra el granit de l'escullera. «Cisco, vine a berenar!», crida una veu de dona des d'un grup aplegat sota els grans carreus. Un nen de bolquers arrenca a plorar i la seva mare corre a donar-li el pit.

Al costat de la caseta de carrabiners abandonada, el Ga­briel s'ha tret les sandàlies. El terra és ple d'excrements, i a les parets hi han deixat records d'escenes d'amor gra­vats a punta de totxo. Amb les sandàlies penjades de la mà dreta, i el braç esquerre ben arrapat al cos, camina en dia­gonal fins al pont del Petroli, que arrenca del mur i s'endinsa uns cinquanta metres en el mar.

A mesura que s'interna en el pont, mirant de no ficar els peus en els forats de la passera, li arriba de baix el re­mugó del vell esperit de les aigües encadenat als pilons de ferro. «Llança-li deu cèntims», li deia l'oncle Masián, «¿que no el sents cridar? Tira, tira! Guaita'1, com fa pujar l'aigua per treure el cap i com es queixa de tant esforç inútil!» Quantes vegades havien fet aquell camí amb l'Àngel, sense poder vèncer mai la inquietud que ara mateix encara li pot, i que l'obliga a prémer instintivament el paquet con­tra l'aixella, com si la força misteriosa del geni del pont l'atragués cap al lloc on dia i nit es barregen i res no és clar!

Deixa enrere el pobre pal de llum plantat al bell mig de la plataforma i, agafant-se amb precaució a la barana devorada per l'òxid, arriba a l'extrem del pont. La superfície de les aigües apareix esquinçada per una infinitud de ratlles blanques que se superposen i es confonen i se sepa­ren en un moviment continu. Lluny, a l'horitzó, un polsim blavós difumina la unió del cel i de la mar. Enllà de les grans xemeneies, cap al sud, el pont de l'Energia és un buc embarrancat amb la llarga carena foradada.

Desembolica el paquet i deixa caure a plom el peu de l'Àngel en el llenç d'aigua, on s'enfonsa girant entorn d'ell mateix mentre el remolí blauverdós li esfilagarsa la mortalla vegetal i li'n teixeix una de nova i de més subtil amb tots els colors de l'aigua. Un breu esclat de llum és l'últim senyal deixat per la resta pelegrina, abans que les ombres l'embolcallin per sempre, quan, en el centre de l'embut que es tanca com una cargola al voltant de la massa blava i ne­gra, apareix, en darrer comiat, la imatge refractada del rostre de l'Àngel: un somriure capciós d'invitació al viatge, que els rínxols de la superfície converteixen en una altra imatge més inquietant, un rictus d'amargura de qui sem­bla que retreu a l'amic que no es guardi el peu com a penyora per tal de restar sempre plegats. Commogut per la visió, el Gabriel s'ajup i allarga una mà cap als cercles espectrals de l'abisme: la generositat que un dia no va saber mostrar no serveix de res, i la vida viscuda per tots dos ja és en braços de les ones. Es descorda amb ànsia la bragueta i pixa en la mar, quieta i voraç.