El carrer del Foment Hortenc...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El carrer del Foment Hortenc és molt estret. Tan aviat com l'enfiles ja veus les banderes o banderoles que sobresurten del balcó des de 1917. Pels volts de Nadal sempre hi diu PASTORETS, en vertical i majúscules, com si fos el rètol d'un HOTEL. Avui tot és blaugrana. La pantalla gegant del bar que regenta l'Andrea ja està estesa, amb totes les taules ben encarades. La màquina de cafè n'ocupa la part inferior dreta i interfereix la visió en alguns còrners, però en general els partits es veuen la mar de bé. A la paret on acaba la barra, sota la bufanda del Barça n'hi ha dues més. Una de l'Espanyol, tolerada amb una certa condescendència no fonamentalista per la majoria culer de fomentistes, i una altra de la Lazio, que és l'equip del romà que regenta el bar aquests últims anys. L'Andrea és un seguidor resignat de la Lazio que s'alegra moltíssim de les derrotes de la Roma, en un exemple de Schadenfreude que els culers podem comprendre molt bé quan pensem en el Madrid, tot i que la situació romana s'assembla més al que senten els periquitos.

Però avui, a banda d'aquest centenar de cadires al bar, hi ha una segona convocatòria al cor mateix del Foment Hortenc. En les grans ocasions la junta de l'entitat organitza una pantalla gegant a l'escenari del teatre i disposa a la platea el mateix entramat de taules que permeten assistir als espectacles del Tomàquet, una mena de cafè-teatre amateur que se celebra aquestes setmanes de primavera. Les taules són ovalades. De vuit, deu i dotze persones. En total, avui ens reunirem unes dues-centes cinquanta goles disposades a cantar gols i seguir cantarelles, mentre alguns percudeixen tota mena de timbals o d'altres toquen la gralla. L'entrada dóna dret a una beguda. Els entrepans van a banda. [...]

Sempre que sóc al Foment deixo anar sentències que podria haver dit mon pare. Deu ser aquest ambient de casino de poble que m'hi apropa. Ell freqüentava les taules de dòmino, manilla i carajillo. Es va passar hores i hores entre fusta, marbre, sifons, ratafia, una mica de ferro forjat i patacada seca a taula cada cop que un jugador tancava el joc amb una fitxa, posem el pito blanca o el doble sis. La primera vegada que vaig trepitjar el Foment Hortenc mon pare feia poc que havia mort, però vaig tenir una sensació molt estranya. Les taules del bar eren plenes. La gent hi jugava a cartes o xerrava. De la barra estant tots els clatells masculins em semblaven el seu. Encara que no tinguessin els cabells tan blancs. Tenia la sensació que en qualsevol moment un d'aquells caps es tombaria i seria mon pare que em diria "què fas aquí, felipneri?", o "què vols tu, sapastrines?", o una altra d'aquelles paraules incomprensibles que només em deia a mi, sobretot quan ma mare m'enviava al casinet a buscar-lo a corre-cuita perquè la sabateria estava plena a vessar i feia falta algú que es posés a la caixa. [...]

Acaba el partit de Wembley i el Foment és un clam. Tothom abraça tothom. El grup d'adolescents entre els quals endevino el cap de ma filla boten a ritme de la síl·laba le. Tots ens hem eixamplat un parell de centímetres, però els instruments de mesura també ho han fet, de manera que no som capaços de notar-ho ni seríem capaços de demostrar-ho. La canalla encara crida, els avis surten ràpidament al carrer per encendre's un puret de premi i les taules comencen a buidar-se.