Encara sento parlar mossèn Palomer...


Municipi:Arenys de Mar
Comarca:Maresme

A la casa número 71 d'aquest rial, hi va viure Joaquim Ruyra tal com recorda una placa de ceràmica, on consta amb lletra manuscrita l'asseveració d'Espriu que de jove el va tractar: "Potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut". La relació de Ruyra amb Arenys prové dels familiars que la seva dona hi tenia i de la coneixença amb mossèn Josep Palomer i Alsina (Arenys de Mar, 1885-1961), que vivia en una casa del mateix carrer Bisbe Català, prop de ca l'Espriu. Ruyra el conegué de vicari a Blanes entre 1913-1915 i, posteriorment, ho fou d'Arenys de Mar. Ruyra hi passà unes setmanes la primavera de 1930 i hi tornà diverses vegades fins a la seva mort. Participà en les tertúlies que se celebraven a ca l'Espriu, el pare del qual era un tertulià de fama i pronuncià el discurs presidencial dels Jocs Florals celebrats arran del cinquantenari de l'Ateneu Arenyenc el 1934.

testing image
Dolors Rusiñol Cirera:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2012/03/encarasetnoparlar_espriu1.mp3

Encara sento parlar mossèn Palomer després de la nostra missa dels diumenges i de les diades, i a alguna de les tertúlies dels vespres, a casa, i al seu despatx, on vaig conèixer i tractar Joaquim Ruyra, potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut. En Ruyra era vell i descuradíssim, amable, bondadós, molt senyor i tan savi, que mai dels mais vaig collir de la seva boca res que no valgués la pena de ser recordat. Mossèn Josep me'l mostrava -aquesta és la paraula-amb molta tendresa i tal vegada amb una punta de capellanesca ironia, com si es tractés -i així és exactament com se'm manifestava-de l'aparició d'un monstre sagrat, descendit, per la pura xamba del seu franciscanisme, a un esbarjo col·loquial d'estar per casa. L'incomparable prosista fumava sense parar la caliquenya, t'escoltava amb només un bri d'atenció sorneguer, amenaçava d'escanyar-te amb un immens estuforn (que feia per fortuna figa), amollava de tard en tard alguna vacuïtat que m'agafava sempre de sorpresa, i se n'anava aviat a sopar, i bona nit i bona hora, com en algun indret va escriure ell mateix.