Com que és l'hora de berenar...


Obra:Quiet (p. 43-44)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image


Com que és l'hora de berenar, m'assec en una terrassa de
la plaça Rovira, ben a prop de l'estàtua de bronze d'en Rovira i
Trias asseguda en un banc. Avui li toca compota de pera.
Demano una volldamm i una cullereta. A la taula del costat dos
joves paguen les cerveses mentre discuteixen abrandadament
sobre la independència de Catalunya.
—Tu creus que el president Companys hauria canviat
l'anhel d'una Catalunya independent per no tenir un fill
esquizofrènic?
La pregunta em sobta, però no en puc pescar la resposta,
perquè els dos interlocutors s'aixequen i marxen del meu camp
auditiu abans de treure'n l'aigua clara. Em miro el meu Lluís i li
responc jo.
—Jo sí, xaval. Si cal em faig legionari —dic, encara sota
l'influx de la nostra desfilada triomfal Escorial avall—. Em faria
del Reial Madrid i tot, si servís d'alguna cosa.
El Llullu aixeca el puny esquerre en senyal de protesta.
Segurament té gana. Un intel·lectual potser trobaria una manera
de transformar la seva paràlisi cerebral en una metàfora del món
contemporani. En funció dels seus interessos projectaria el
col·lapse d'un ésser humà com ell al futur de Catalunya, el
capitalisme, el masclisme, la societat occidental o els drets
humans. Jo sempre he viscut del meu intel·lecte, però vaig
adonar-me a temps, crec, de la vacuïtat de les metàfores.
Per això només veig els llullus com una possibilitat
d'existència. Devastadora, això sí, però tan real com totes les
altres. Una possibilitat que exclou les connexions cerebrals i les
extraordinàries construccions que aquestes permeten, sense les
quals no podria estar escrivint aquestes paraules en una llengua
mil·lenària que comparteixo amb el president Companys i el seu
fill esquizofrènic. Les relacions amb el meu Lluís, però, són
sempre a través de la pell. L'intel·lecte no hi juga cap paper. Cap.
I sense intel·lecte no hi ha intel·lectuals, ni pensament ni llengua
ni metàfores ni metonímies ni sinècdoques ni cap mena de trop,
per més que m'entusiasmi la vida tropical que les paraules
permeten explicar.
Tot això que anys després escriuré l'hi acabo de dir ara en
veu alta, com aquell que parla amb un amic de les coses de la
vida, mentre em foto la volldamm i li dono la compota de pera a
cullerades. El Llullu es rellepa amb els ulls fits en la meva boca,
com si em llegís els llavis. No parpelleja. Només degluteix. Quan
acabo la perorata encara queda un culet de compota, però el
silenci el fa reaccionar. Agita les dues mans i fa un rot sòlid.
Contundent. Molt més clar que cap trop.