- Aquest noi arribarà lluny...

Obra:Ariadna al laberint grotesc (p. 122-124)

Indret:Casa de Salvador Espriu al carrer bisbe Català

Comarca:Maresme

La casa familiar dels Espriu és situada a l'antic carrer de la Perera o Bisbe Català, número 27. A darreries el segle XIX el bisbe Català va comprar tres cases consecutives i les va convertir en un ampli casal de planta baixa i dos pisos. Mort el doctor Català, la mansió va ser heretada pel notari Francesc Espriu, pare del poeta, que era nét d'una de les germanes del bisbe. La família Espriu alternava les vacances entre Viladrau i Arenys i, doncs, molts records infantils i d'adolescència estan lligats a aquest lloc. Per això podem llegir-hi un fragment del Doctor Rip, la seva primera novel·la, i dos poemes que ens parlen dels jocs infantils al jardí dels cinc arbres, l'eixida que hi ha a la part de darrera del casal. A Primera història d'Esther ens confessa que es tracta d'un roser, una troana, una camèlia, un libanenc i una palmera gànguil. I, encara, a Ariadna al laberint grotesc inclou una narració que parodia una d'aquestes tertúlies essent el poeta jove el protagonista amb el nom de Salom. Aquesta breu prosa, dedicada a la memòria del poeta i l'amic entranyable Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca, 1913-El Brull, 1938), rememora a partir de la pluja de maig tres espais mítics del jove Espriu, la casa i, sobretot el jardí dels cinc arbres d'Arenys; la torre de can Ganyota de Viladrau, on el poeta passà temporades de convalescència a causa de la malaltia pulmonar que agafà de jove i, finalment, la casa materna de Rosselló al carrer de l'Om de Palma de Mallorca, o

-Aquest noi arribarà lluny -assegurava l'apotecari. El pare ho acceptava.

-El que ha de ser és bon minyó -desitjà la mare-. Mentre totes aquestes coses no se li muntin al cap!

Tots protestaven contra aquesta possibilitat. Amb la memòria que el noiet tenia! El pare, somrient, matisava.

-Home, no tot memòria, tampoc. I una mica de talent, val a dir-ho.

-I tant, també! -concedien els tertulians. Enllestit aquest registre, el metge encetà el tema, aleshores a Konilòsia inusitat i candent, de Proust.

-Oh, Proust, Proust! -ponderava, els ulls en blanc, amb èxtasi.

-Oh, Proust, Proust! -exultaven, solidaris, els altres contertulians.

-No sé res d'aquest senyor -confessà, perplex i can-dorós, el pare-. I tu, noi? -li demanà.

-Jo tampoc -va dir, envermellint, el noi.

-Nen! -reptà, indignat, el progenitor.

-No sou just -apaivagà el metge-. És massa jove per llegir Proust.

-És massa jove per llegir Proust -confirmà l'apotecari-. Jo, a la seva edat, encara no l'havia llegit.

Corria, a les acaballes, la tercera dècada d'aquest segle. L'apotecari tenia setanta-tres anys. El fenomen, quinze. Alguns acudits bé s'han d'explicar, a estones.

-Ah, em pensava! -es tranquil·litzà el pare.

-El meu fill -gemegà la mare-. I voldries que s'hagués empassat aquests llibrots? Perquè se'm perdi.

-Bé -tallà el pare-. Digui'm alguna cosa d'aquest Proust, doctor. Què era?

-Novel·lista -va aclarir, amb alguna honesta vacil·lació, el metge.

-Sabia aquest detall -va dir, amb un filet de veu, el fill erudit.

-Ah, sabies això? -s'escridassà, content, el pare-. Que consti, senyors, que el noi sabia aquest detall. Si resultarà que en sap a grapats! Aboca'ls.

-No sé res més, papà -assegurà el noi.

-Pobre de tu si t'has engolit aquestes porqueries -amonestà la mare.

-Prou, dona -ordenava el marit-. Bé, parli'ns de Proust una estona, doctor. Per arrodonir el concepte que en té el noi -demanava al metge.

-Doncs sí, un novel·lista -començà, embarbussat i ennuegant-se, el facultatiu-. Un gran creador literari, quasi incomparable. I un agut analitzador psicològic. Oh, Proust, Proust!

-Ho brodava -comentà el pare-. Em situo.

-Una mena de modern Voltaire -especificava, procurant d'endevinar-ho, l'apotecari.

-Ha, ha, ha! -reien tots, molt còmplices. I s'arrapaven a l'esment diabòlic.

-Ja hauran dit alguna indecència -deplorava la senyora-. Nen, Tianet, vés-te'n al llit de seguida. A més, demà tens comèdia al jardí dels cinc arbres i has de descansar.

-Ja hi vaig, mamà -deia a contracor l'atracció domèstica-. També sabia aquests detalls -avisava l'adolescent a cau d'orella del pare.

-Ets ben modest. Per què t'ho callaves? -el renyà l'embadocada paternitat.

-Perquè el doctor n'és un especialista -va dir, prudent, el noi.

-Ets ben modest -l'acaronava el pare-. Però no et tolero timideses, això no. En Tianet coneixia aquestes particularitats -participava als íntims circumstancials.

-Ah! -s'embadalien, ambigus, tots els del cercle.

-Bona nit -bescanviaven, apagada l'exclamació, el noi i els contertulians. El fill sortia.

-I què representaran demà, al jardí dels cinc arbres? -s'interessava el metge.

-Una improvisació de Salom sobre una reina de la Bíblia -informava el pare-. El noi hi cantussa uns noms que ningú més que ell no pot aprendre. Aquest Salom -va afegir- serà un savi, no m'hi enfundo, però no me'n fio.