L'estiueig a Barcelona. Diumenge a l’escullera (Fragment)


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

L'estiueig a Barcelona. Diumenge a l'escullera (Fragment)


Hora, de sis a set. Tots els blocs, totes les roques, el passeig de dalt i la vorera de baix són plens de gent. Els de baix, o pesquen o s’atipen. Els de la vorera de baix, o mengen o festegen. Els del passeig de dalt es dediquen a la contemplació. De mica en mica el cel es va enfosquint i cap a la banda del moll i de la Barceloneta s’encenen els llums. Una filera interminable de canyes, arrenglerades, fa la sentinella a la punta dels blocs. El formigueig de gent va espesseint-se a mida que es fa fosc. Els pescadors, però, segueixen pescant, tirant el fil a l’aigua, o aguantant la canya, impàvids. Una passejada per aquells llocs, i en aquella hora, resulta cu-riosa. Aquí hi ha tota una família; l’home, la dona i les criatures que pesquen. Allà, damunt d’uns caixons de fusta, sostinguts per uns muntants, també de fusta, que s’aguanten damunt del bloc per mitjà d’una capa de ciment, sosté les anques un pescador abstret. De caixons d’aquests n’hi ha, a les puntes de les pedres, una rastellera inacabable. Damunt un altre bloc hom ha col·locat un seient de fusta, pintat de blau, fermat amb ciment i rajoles. En un altre, hom ha construït una escala de maó per a pujar-hi, i a dalt del bloc ha posat un rètol que diu: Interceptado el paso. Mes enllà, entre les pedres i la paret del passeig, hi ha un toldo de sacs, i a sota una família, voltada de maletes, de baguls, d’estris de pescar, i un gat domèstic ajagut damunt d’una pila de roba. Sembla que hi visquin. D’aquella estesa de cassoles i de fiambreres que hi ha per da-munt de les pedres, en munta enlaire la ferum de la carn amb tomàtec, barrejada amb l’olor de bacallà fregit. A la vorera del passeig els venedors de gasoses i cerveses, de cacauets, us avisen amb veu enrogallada que podeu fer beguda. Una boira, prima, us amara les robes d’humitat. I amb la boira va baixant el teló de la foscor del vespre. Dalt de Montjuic parpellegen els llums. Tot caminant, a poc a poc, us trobeu a la punta de l’Escullera, davant d’una finestreta. Es l’hora de tornar a ciutat. Allargueu els cèntims, us donen un tiquet i baixeu les escales que us porten a la gaviota. Un cec que fa grinyolar un acordió enorme us barra el pas. Des d’una barca hom us ofereix peix a dos rals i a pesseta, segons el tamany. Munteu a la gaviota, aquesta fa sonar el corn, i comença a ca-minar en direcció a l’estació marítima. Sorteja les muscleres i els vaixells, i tot d’una us trobeu davant del monument a Colom. La ciutat és voltada d’una foscor clapada de llum. En l’aigua untuosa del moll parpellegen vacil·lants les llums verdes, vermelles, blaves i grogues; les llums de tots colors dels vaixells ancorats, que ballen una dansa confusa i estrafolària sobre l’aigua. Quan, després de pujar l’escala, sou a peu pla, heu de passar pel mig d’una multitud atapeïda de gent endiumenjada, pel costat dels fotògrafs ambulants i pel mig dels grups compactes que escolten als xarlatans. Sentiu baf de carn humana. Aquell perfum de salabror marina, tanmateix agradable, que dúieu enganxada a la punta del nas, s’esvaeix. Ja som a ciutat. La Rambla de Santa Mònica us aclapara. I tanmateix, d’aquella passejada per l’Escullera, de la contemplació d’aquells homes, empeltats de pescador i de filòsof, d’aquelles famílies atipant-se, a penes si en queda res al nostre record. Tot ho ha engolit, ho ha esborrat la ciutat amb el seu tragí, amb la seva pressa, amb el seu moviment i la seva vida trepidants.