Tot esperant el tramvia dels Josepets...


Obra:Obres completes (p. 809-810)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Tot esperant el tramvia dels Josepets, a la plaça de Catalunya, contemplava la munió de gent, que bullia per les Rambles. Començava a vesprejar. Sonava una remor immensa per la fronda dels plàtans, com d'una cascavellada enor­me, com si al darrera de cada fulla d'aquells arbres repiquessen picarols ama­gats. La feien els nostres picarols vivents, els nostres pardals ciutadans, que s'acoblaven allí per anar a jóc, disputant-se bulliciosament les branques preferides i resant tal vegada "a Déu m'encoman". Quina confiança en la civilitat de la gentada que circulava per sota d'ells! Com sabien que podien cri­dar i xarnegar sense perill de provocar cap instint malèvol! I com coneixien el caràcter pacífic dels sorolls de la ciutat! El rodar atronador dels ríperts i les centrals... bah!... El xauxinar escorredís dels tròleis i el campaneig avi­sador dels tramvies... bah !... Els crits eixordadors dels venedors de diaris... bah!... Els pardalets no feien cap surt, no aturaven un sol de llurs piuets, no obrien més ni menys per cap d'aquelles fresses els ullets mig clucs de son. I mentrestant, indiferent també a la cridadissa dels ciutadans de la fronda, la multitud dels humils ciutadans sens ales, aterrada a baix, brunzia, clamorejava, s'empenyia anava, venia, passava, onejava... Quina munió! Quin trasbals! A cada moment cares noves, vestimentes variades, menestrals, senyors, dames, modistetes, siluetes femenines per a tots els gustos, algunes d'una elegància no massa honesta... Els sumptuosos capells de les senyores brillant esplèndidament a l'ensurada de la turbamulta, igual que mates de flors d'aigua sobre un riu prodigiós...

Enmig d'aquell riu de gent vaig llambregar la figura endolada i austera de mossèn Verdaguer. Marxava capjup, sense parar ment en ningú, igual que si es trobés en una soledat, seguint d'esma el pas de la correntada, que venia Rambles amunt. Alt com era, el seu cap brollava sobre la multitud. Es comprenia que estava profundament abismat en si mateix, tot carafosc, els ulls perduts dins la penombra de llurs conques, els llavis, prims i pàl·lids apretadament closos amb cert plegament d'amargor, el front, migpartit per un séc vertical, llòbrec com la ratlla que deixa un llamp.