En Juan Malsano arriba a l'Hospital...


Obra:La mala dona (p. 151-152)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

En Juan Malsano arriba a l'Hospital de Sant Pau cap al vespre. Tot i que és diumenge i no ha de treballar, en Moisès Corvo l'ha avisat perquè a la tarda han apallissat un home que, pel que sembla, havia estat donant caramels a les criatures al Saturno Park de la Ciutadella.

—Ha desaparegut un nen de quatre anys: Antoni Sadurní —li ha dit en anar a buscar-lo al seu pis—. He parlat amb els pares i no han vist res. Es veu que l'han perdut a la pèrgola que hi ha vora l'estany, i no l'han tornat a veure. Han sentit a dir que s'ha vist un home emportant-se un nen molt semblant a l'Antoni, però no hi ha testimonis fiables. Pel que he pogut esbrinar, el segrestador no és coix. A mitja tarda algú ha donat la veu d'alarma en veure un paio parlant amb un altre nen al Born i li han clavat una pallissa. És a l'Hos­pital de Sant Pau, però hi hauràs d'anar sol, aquesta nit tinc una altra feina —i li lliura una fotografia del nen vestit de marineret i amb una clenxa perfecta.

En Malsano no hi va sol. Es fa acompanyar del doctor Manuel Saforcada, el metge forense de la ciutat i, a més, especialista en trastorns psiquiàtrics. Ha demanat la seva ajuda per determinar si el subjecte que es trobaran (encara no saben en quin estat) podria ser el monstre que busquen. I si l'és, hauran de treure-li on ha amagat el petit Antoni.

La gran porta principal els abraça en entrar-hi, sota la vigilància de la punxa que es clava en la boirina de desembre. L'Hospital de Sant Pau sembla una castell de conté de fades als afores de la ciutat, la caseta de xocolata de Hansel i Gretel de dimensions esbojarrades.

Una monja els pregunta per qui demanen i els fa espe­rar una estona, fins que apareix un home diminut, que sembla que hagi estat en remull una bona estona. Els dóna la mà.

—Doctor Saforcada, sóc el doctor Martín. Per a mi és un plaer que vingui aquí. Vaig ser alumne seu fa cinc anys.

—El recordo —era de la primera promoció a qui el foren­se havia donat classes—. Veig que el vaig aprovar.

El metge petit es mostra tot cofoi i fa el gest de convidar-los a seguir-lo. Com que està nerviós per la visita, no pot reprimir el tic que té, i obre i tanca els ulls com si volgués caçar mosques amb les pestanyes.

—De totes maneres, el plaer és meu —continua—. En aquest edifici sí que dóna gust treballar.

—Bé, per fora és molt original, però per dins no és gaire diferent dels altres.

—Doncs últimament no deu haver passat pel Clínic. És tan nou com aquest, però molt més brut i fosc. Ha vist com està la sala d'autòpsies? —L'altre fa que no amb el cap—. Com una latrina. I miri que dic que facin el favor de netejar, però sembla que només els morts s'hi atreveixin a entrar. I prou feina que tenen a continuar morts.

—La superstició encara suposa un obstacle per al progrés... —es lamenta el metge, que gira per un altre passadís.

—La manca d'higiene, més aviat —rebla el forense. En arribar al pavelló, han d'esperar que una de les monges acabi de rentar el pacient.