Quan vam arribar al Monumental...


Obra:La plaça del Diamant (p. 51-53)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Quan vam arribar al Monumental van dir que ja estaven
cansats d'esperar-nos i els vam dir que el fotògraf ens havia fet
fotografies artístiques i que això demanava temps. El cas va ser
que ja no quedaven olives ni anxoves i en Quimet va dir que tant
se n'hi endonava i que ens poséssim a dinar, però els havia de dir
que eren una colla de mal educats. I tota l'estona del dinar va
discutir amb en Cintet... que si les olives que si no les olives i en
Mateu no deia res, només, de tant en tant, em mirava i reia. I em
va dir per darrera de la cadira del meu pare, sempre fan riure.
Vam dinar molt bé i en havent dinat van fer música amb discos i
tots a ballar. El meu pare va ballar amb mi. Jo ballava amb el vel
posat i a l'últim me'l vaig treure i el vaig donar a la senyora
Enriqueta per poder ballar més bé. I quan ballava m'aguantava la
faldilla perquè tenia por que me la trepitgessin i amb el Mateu
vam ballar un vals i en Mateu ballava bé i em duia com una
ploma, com si, a la vida, jo no hagués fet altra cosa que ballar, de
tan bé que em portava. Les galtes em cremaven. Vaig ballar amb
l'aprenent que no en sabia gaire i en Quimet se n'en reia per
molestar-lo però l'aprenent feia la seva sense escoltar-se'l. I a
mig ball van entrar quatre senyors que dinaven en un saló al
costat del nostre i van demanar si els deixaríem ajuntar-se amb
nosaltres. Tots eren vells, ja d'uns quaranta anys. I després
d'aquells quatre en van venir dos més. Tot plegat mitja dotzena. I
van dir que ells celebraven una operació d'apendicitis que havien
fet al més jove, que duia un cordonet penjat a l'orella perquè era
una mica sord, que l'operació havia anat molt bé, tal com podíem
veure i que havien sabut que al costat del seu saló hi havia un ball
de casament i a veure si els deixàvem ser de la colla perquè
necessitaven alegria i joventut. I tots aquells senyors em van
felicitar i em van preguntar qui era el nuvi i li van regalar puros i
tots van ballar amb mi i tot eren rialles, i en veure que se'ns
havien ajuntat aquells senyors que celebraven l'operació, el
mosso que havia servit els licors va dir si li deixarien ballar un
ball amb la núvia, que era un costum que tenia i que això li
donava sort. Va dir que si no ens molestava s'apuntaria el meu
nom en una llibreta on hi havia el nom de totes les núvies amb qui
havia ballat i es va apuntar el meu nom i ens va ensenyar la
llibreta i la llibreta tenia set pàgines plenes de noms. Era com un
espàrrec, bastant begut de galtes i només amb una dent. Duia els
cabells pentinats tots cap a una banda perquè li tapessin el tros
que tenia sense cabells, i per ballar amb el mosso, que tenia
ganes, va dir, de ballar un vals, en Quimet va engegar un pas
doble esbojarrat i el mosso i jo semblàvem fletxes amunt i avall i
tothom estava molt content i a la meitat en Quimet va dir que
volia acabar el pas doble amb mi perquè m'havia conegut ballant
un pas doble, i el mosso em va donar a en Quimet i després es va
passar la mà pel cap per posar-se bé els cabells cortina i se'ls va
acabar d'esbullar i tots li anaven per on volien. Els senyors de
l'operació s'havien quedat drets al peu de la porta, tots de negre
amb un clavell blanc al trau, i mentre ballava els veia
d'esquitllentes i semblaven d'un altre món. Tot ballant en Quimet
em deia que què s'havien pensat de fer-li fer el ridícul, que allà
només hi faltava mossèn Joan amb el sermó i es va acabar el ball.
Tothom aplaudia i jo no podia respirar i el cor m'anava de pressa
i allà se m'hi feia l'alegria que em sortia pels ulls. I quan es va
acabar tot, jo hauria volgut ser el dia abans per poder tornar a
començar, tan bonic...