testing image

Afusellaments


Devia tenir jo deu anys, ben just.

Només havia ensumat llimones verdes

i durs mugrons

de mare jove, entresuats,

acabats de fer al dolor d'oferir-se.

 

Pujant a mà dreta (abans d'arribar

a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,

tifes seques i mosques metàl·liques),

s'acabava la paret de l'hospital.

Allí,

contra aquell mur de déu i pedra,

els afusellaven.

 

De primer

—jo em sabia els detalls de memòria—

se sentiria un borinot, el camió

que sorgia del no-res; després,

en passar per davant de casa,

on el carrer s'empinava tot d'una,

canviaria de marxa, estossegaria,

faria aquell suprem esforç per arribar.

 

Llavors transcorreria una estona impenetrable, inexistent; jo me l'omplia

fent baixar els condemnats, empenyent-los, arrenglerant-los, invocant la mort.

 

El so

alhora sec i tombejant de la descàrrega,

m'obligava a mossegar el coixí. El camió

ara carrer avall,

partia veloçment, en el sentit de l'alba,

rere els esperits.

 

Aquell matí

tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell

per terra, fosques taques al mur;

incomprensible, vermellós fanguissar

damunt el nostre camí de cada dia.

Miràvem tot allò,

ens buscàvem els ulls,

ens vèiem —recordo—

ferotges, separats, envellits. On érem?