La línia de l'horitzó és una barrera...


Obra:No miris enrere (p. 26)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La línia de l'horitzó és una barrera des d'aquesta panacea del Carmel, una frontera a la immensitat que et sedueix des del primer dia amb una estranya complicitat. Diuen alguns habitants del Guinardó i d'aquí sota, de Can Baró, que els feien més por els obusos de l'antiaeri que les bombes dels avions i dels vaixells franquistes, fins a l'extrem que anomenaven l'antiaeri «la Boja». No som perfectes, ni els immaculats perdedors republicans poden maquillar els seus múltiples defectes. La història els ha donat la raó mentre tothom els oblidava de pressa. Jo mateix havia idolatrat la gent fins a crear una literatura idealitzada a la qual més valdria no acostar-s'hi. L'oblit és un plaer pornogràfic.

Em fa mal el cul de seure al ciment de la fortificació i comença a fer-se fosc. Potser seria millor mirar-s'ho tot plegat des del darrere, no de cara a la ciutat oficial de l'Eixample, que s'escampa tot ridícul, o a les torres de la Vila Olímpica, no. Des de la muntanya del Carmel, a quatre passes de la vista de la gran Barcelona, pel darrere, hi ha els Nou Barris, les avingudes olímpiques que travessen els antics terrenys del Martí Codolar, amb els llumins gegantins de Claes Oldenburg i les muntanyes de Collserola que semblen el decorat de fons dels hospitals de la Vall d'Hebron. Canvio de direcció i em deixaré caure cap a Santuaris. A quatre passes, hi ha la gran vista, la que jo prefereixo: la part del darrere, potser perquè és més a prop de la sortida.