testing image

Una altra vegada vaig visitar Riba a casa seva a Barcelona, acompanyant Antoni Pous, i una vegada el vaig sentir a Vic en una lectura comentada d'El fill pròdig, que em causà una fonda marca, quan va explicar, professoral i convincent, com a l'innominat fill pròdig de la paràbola de l'Evangeli de Lluc, li havia buscat un nom simbòlic, Isrofel, "fill del foc", que apareix com Israfel a textos cabalístics i Edgar Allan Poe. Allà vaig descobrir l'atracció que el Riba estudiant de la Universitat de Barcelona havia sentit per la filologia semítica i les seves traduccions de la Bíblia hebrea, en especial la del Càntic dels Càntics. Aquella descoberta seria una de les causes remotes però determinants que em portarien a fer estudis bíblics a Roma i a la gosadia de traduir, per a la mateixa Fundació Bíblica Catalana on Riba havia traduït el Càntic i el llibre de Rut, l'Eclesiastés, els Proverbis i l'Evangeli de Joan, mentre Segimon Serrallonga hi traduïa la Saviesa i l'Eclesiàstic (Bíblia, 1968).

 

Però les dues ocasions de més proximitat amb Riba les vaig tenir a la missa nova de Josep Junyent, el 29 de juny de 1954 a Vic, on va llegir «Els tres Reis d'Orient», i a la d'Antoni Pous, el 3 d'abril de 1956 a Manlleu, on va llegir «El fill pròdig». No vaig assistir, en canvi, a la de Segimon Serrallonga, el 8 de desembre de 1954, a Torelló, on va llegir «Llàtzer el ressuscitat». Tant se val repetir-ho: els anys que van de 1954 a 1956 són els que acompanyen el títol d'Esbós de tres oratoris. Un acompanyament excepcional en els seus títols. [...]

 

La meva relació personal amb Carles Riba, doncs, a desgrat de ser indirecta i ocasional, constitueix l'experiència d'amistat i d'aprenentatge més intensa de la meva vida. La meva amistat amb Junyent, Pous, Serrallonga, Cotrina (Grau i Esteve més tard), té una història particular amb cadascun d'ells i una història comuna amb tots. Per ella em van transmetre tot el que no m'arribava directament de Riba, però m'arribava en certa manera multiplicat per ells. Com que el mestre comú era ell i fins i tot rivalitzaven (Junyent, Serrallonga, Pous) sobre qui n'era el deixeble més directe, jo rebia doble mestratge. Riba m'arribà així més que amb interferències, augmentat. La mediació dels amics me l'acostava en lloc d'allunyar-me'n. [...]

 

La construcció de mi mateix va passar directament per Riba. De mestre a deixeble que sentia la força no sols de la doctrina sinó del seu exemple de vida. I no em contradic amb el que he dit abans sobre la mediació dels amics. Riba, savi i patrio­ta, em va transmetre la lliçó primordial en l'adolescència, el temps en què s'aprenen les coses que duren tota la vida; ho havia ensenyat als meus amics més grans, però jo, per ells, ho aprenia com si fos per a mi, únic, fins tan endins que m'ha durat la vida sencera, presidida per l'aforisme: «Mestre és aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses».