Van pujar muntanya amunt...


Obra:L'auca del senyor Esteve (p. 120-121)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l'Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d'admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.

Realment ho era, d'espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s'havien anat apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia en els llavis, que s'apropaven a les fosques; a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, ques'estrenyien; i abans d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, perguardar-ne la impressió al tornar-se a junyir a la feina.

L'Esteve, sense dir res, va agafar la Tomasa i la va estrènyer.

—Que t'has locat? —li va dir ella—. Que no veus que ja som a ciutat?

I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, amb les botigues, amb els carros i amb les empentes.