—Suposo que vostès s'ho han preguntat moltes vegades, i potser tenen la resposta. Per què?


Obra:Homes d'honor (p. 146-148)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

—Suposo que vostès s'ho han preguntat moltes vegades, i potser tenen la resposta. Per què?

—Per què, què?

—Per què es va cremar i, sobretot, com és que si hi havia aquesta tramoia subterrània, aquestes cinc plantes de merda cap avall, que era un polvorí, el foc es va enfilar, va córrer per dalt i va fer caure el sostre sencer?

—Molt fàcil.

—La tramoia va ser un assassí silenciós.

—És clar, aquí nosaltres no hi érem —va afegir el qui engolia la cervesa a glopades—, però la versió oficial ho explicava molt bé. Aquell dia, al damunt de l'escenari, a partir de les nou del matí, hi havia uns operaris que estaven soldant. Les normes de seguretat exigien que s'instal·lés un recobriment ignífug sobre l'escenari abans de fer-hi res amb foc. Aquell dia, vés a saber per què, van obviar aquest petit detall. No va ser fins una hora i mitja després, cap a quarts de deu, que el responsable de seguretat del teatre els va obligar a instal·lar el recobriment antifoc. Però ja era massa tard. Sembla que algunes guspires dels bufadors s'havien escolat entre els llistons de la tarima i un foc incipient es va anar coent en el material acumulat de la tra­moia. O sigui, que els operaris van continuar treballant tan panxos aliens a la tragèdia que s'estava gestant sota els seus peus. Ningú no en tenia ni idea. A sota, tampoc no hi havia cap sensor de foc. Què va passar? Com que aleshores sí que hi havia la capa que impedia que sortís cap flama cap a l'escenari, com que de baix a dalt no podia traspassar, el foc va anar consumint les cinc plantes cap avall fins que, al pati interior de ventilació, la xemeneia natural per a la sortida de fums va treure la fumera cap al carrer.

—Per això, abans que ningú avisés els bombers, abans que ningú de dintre se n'adonés, la columna de fum que sortia d'aquesta xemeneia es veia des de diferents punts de Barcelona.

—Això explica, també, que a l'interior del teatre ningú no s'adonés del que passava fins que el foc va sortir per dalt de l'escenari i va córrer cap al fals sostre de la platea.

—Cap guspira de la soldadura, per tant, no va encendre el teló?

—Directament, no. La guspira, en tot cas, va encendre la tramoia però ningú no se'n va adonar. Tot això es va saber després, amb les investigacions, però nosaltres de seguida vam tenir clar que cap espurna no havia encès el teló de vellut. Això sí, després de més d'una hora d'anar-se covant el foc a la tramoia, quan les flames van rebentar la caputxa ignífuga i es van manifestar de cop amb un tiratge de cinc plantes, la flamarada va pujar pel teló i es va estendre a la platea i a la cúpula.

—Perquè ens entenguis... Ningú no s'explicava per què un incendi que en teoria acabava de començar cremava de manera tan violenta.

—Exacte. I això ho explicaria perfectament... l'Álvaro es va acostar mes a la taula i als bombers, arrossegant la cadira d'un cop de cul.

—Però... I si jo els digués que potser ningú no va soldar res de res a l'escenari, aquell dia?

El silenci dels cinc bombers li va semblar, si més no, significatiu. Si algun d'ells hagués dit que allò era impossible, que no tenia ni cap ni peus, l'Álvaro no hauria gosat continuar.

—Nosaltres tenim, modestament, una altra hipòtesi. A veure què els sembla. El dia abans de l'incendi, la matinada del diumenge 30, s'havia acabat la funció de Mathis der Moler, de... —va repassar el primer full de la llibreta, on tenia les dades bàsiques—, de Paul Hindemith. A vostès que sovint hi feien guàrdia, que anaven a les funcions o als assajos de les representacions, potser els puc fer una pregun­ta. És veritat que, en algun moment de l'òpera, es cremaven llibres al damunt de l'escenari?

Els cinc bombers es van mirar els uns als altres.

—Sí —va dir tímidament, el pèl-roig.

—Si els pregunto això mateix davant d'una càmera, per a un reportatge dels quinze anys de l'incendi, m'ho respondran?

Ningú no va dir res. Només el pèl-roig va tornar a con­testar, lacònicament.

—No.

L'Álvaro en va tenir prou. Per primera vegada va tenir la certesa que la versió que l'avi Floïd li havia explicat al Santana, als graons del Saló del Tinell, a la plaça del Rei, en un matí de dimarts que no oblidaria mai més, podia ser la bona.