El drug-store anomenat


Obra:Arran de mar (p. 252-257)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El drug-store anomenat "Drac", al carrer barceloní de Tuset, està en la tradició del país: és un cafè-restaurant i sala de festes català. Jo hi vaig anar una nit d'atmosfera clara i freda, lluna gairebé plena, i cel d'una blavositat delicada i lluminosa. Els carrers de la barriada eren deserts, i hi deambulava un sereno d'aspecte marcial.

I això del "Drac" funciona. Vull dir que, de sobte, ha estat fabricada una sala de festes i que rutlla comercialment. En lloc de contractar cantants cabelluts i napolitans o d'altres, igualment cabelluts però francesos, es nodreix d'un escamot de membres de la nova cançó catalana. El fet és important, penso, ja que es tracta com si el món dels cantants s'institucionalitzés. No són ja els festivals esporàdics, per bé que a vegades resultin magnífics, ni tampoc la difusió dels discs, en ocasions vasta. Aquí és la prova de cada dia, de cara a un públic de sala de festes que paga trenta-cinc duros per un whisky escocès i que té ganes de ballar una estona sota la llum esmorteïda. [...]

Al "Drac", a la cova, no hi trobareu, però, entre l'assistència, aquells senyors que voregen la quarantena, de bigoti ben retallat i un principi de calvície, que van en grup i fumen amb petulància, que riuen amb una copa a la mà i saben moltes coses sobre futbol, automòbils i temes de revista il·lustrada, com, per exemple, l'emirat de Kuwait o les fugues cèlebres del penal d'Alcatraz. Són senyors de càrrec burocràtic o funcionaris oficials. Tampoc no s'hi veuen els matrimonis més o menys burgesos, enriolats ells, i elles vermelles de galtes, que solen anar guarnits de visita dominical i tenen els tremolors dels qui corren una gran aventura. Ni tampoc hi trobem senyores escotades, de mirada orgullosa i collarets de cristall de roca, acompanyades de senyors de fosc i corbatí, encenedor d ' or. Al
"Drac", seguint aquesta línia, no hi figuren tampoc, entre les atraccions, senyoretes més aviat grassones, que van, diguem-ne, amb un vestit de bany i piquen l'ullet emetent cançons d'ingenuïtat xopa de dobles sentits. El "Drac" no és, en definitiva, el clàssic cabaret —que no és detestable, compte. [...]

Això era a la sala de festes, com deia. Es tracta d'un soterrani quadrangular, la major part del qual és ocupat per tauletes en semicercle al voltant d'una pista diminuta darrera la qual s'alça el cadafal de l'orquestra. El local ha estat decorat amb gust, i té unes certes pretensions vuitcentistes, diuen, a base de seients envellutats i globus voluminosos penjats del sostre. En un costat, un bar amb provisió abundant.

La part de dalt, a nivell de carrer, és el bar-restaurant d'urgència-cafè. Un lloc que queda excel·lentment muntat. S'hi combinen elements tradicionals i moderns: rajoles de voravia al terra i vaixella de la Bisbal a la barra, amb taules de bastiment de ferro colat i llums de sala de billars. Serveixen des de botifarra de la Garriga amb mongetes fins a pernil dolç amb salsa americana. El servei, a tot l'establiment, és eficient.

Hi ha, després, aquí dalt, una mena de trones o botiguetes, que governen senyoretes d'educació agradabilíssima, i on venen llibres, discs i objectes de regal. És magnífic.[...]

A la pista de la cova s'efectuen cada nit dues passades d'atraccions. El vespre que vaig acudir-hi, un d'aquests números sobresortia en l'espectacle: els "Joglars". Eren dos homes i una dona, joves, vestits amb una malla negra i amb la cara pintada de blanc. Van fer tres historietes: dos bombers que van a un incendi, un senyor que vol fer una truita i, per últim, una sàtira de l'amor a través dels temps. Les dues darreres eren veritablement gracioses, vivíssimes. Aquests "joglars" dominen el gest, l'expressió d'una manera superba. No sé quin deu ésser llur grau de perfecció artística, si hom els compara amb altres grups mímics, però tenien traça de posseir una categoria internacional.[...]

L'últim de la sèrie era Guillem d'Efak, que fa una carrerassa com a cantant. Canta un tema sobre un amor exaltadament febrós, un altre d'una noia espavilada a la qual agradava un cotxe americà, una tercera que explica l'ajusticiament al garrot d'un manacorí que es deia Jordi Roca i, al final, una cançó d'esperit desgraciat i pidolaire composta per negres del Mississipí. Guillem d'Efak té una veu de tro i canta i recita interpretant la lletra d'una manera teatral, barroca, dins l'escola del difunt Enric Borràs, amb profusió de gestos i d'inflexions de veu. Té una carota molt feréstega, que sap explotar divinament: li llancen un focus vermellós o blavenc, no ho recordo, al rostre, que ell belluga i contreu amb múltiples gestos, amb un moviment de llavis exorbitant, llavis de morros gruixidíssims, i amb molt joc dels seus ulls grossos, plens i espavilats. Ell procura de repetir que és negre —la seva mare era de la Guinea, i en Guillem té un físic negroide, sens dubte—, però jo no l'hi veig. Més ben dit: em sembla un típic pagès de Manacor, el seu poble, un home vitalista i extravertit, mallorquí de cap a peus, que actua de cantant a la clàssica manera com a l'Illa s'interpreta el teatre: una forma directa, eloqüent, de carregat accent en el sentimental, amb un punt d'ingenuïtat. Per a mi Guillem d'Efak és un típic mallorquí, crec. La seva actuació agradà molt.[...]

La funció durava fins a quarts de quatre, però jo en vaig sortir abans, ja de matinada. M'ho vaig passar bé, i, com ja he dit, aquesta semblava la impressió general. El "Drac" és, per definir-lo, un ambient molt agradable. Li falta, encara, perdre tanmateix una mica del que en podríem dir to casolà. Però tot just comença, i esperem que un dia rutllarà absolutament.