testing image

Fundació Miró

Sobri, lineal, auster,
equilibri entre el ciment i la claror
i, a dins de l'edifici, la tempestat Miró:
astres, noies, gossos que udolen a la lluna,
camuflats d'arxipèlags d'esquitxos i continents sense
muntanyes,
com un món que s'enlairés o s'enfonsés
en la profunditat de la puresa dels colors
i en la intensitat tel·lúrica dels desigs,
i no en el nostre espai d'altures enganyoses.

Miró, saurí de corrents tumultuosos
—el negre, el blau, el vermell, el verd, el groc,
pouats de les capes freàtiques del món
en les masies on canten les collites de la vida:
blat madur, sang rebel, carbó nocturn,
blau d'oceà, negre taciturn,
verd lluminós de gespa dels estadis.

Jugar a sentir,
deixar-se omplir per la sorpresa,
fer cantar la llum en l'incendi i el llumí,
guardar els mots amb avarícia en un calaix de timidesa.

Aquest espai, com un balcó entre jardins
sobre la ciutat, tan grisa,
és un cau on els colors es refugien
per refer-se del desgast, per llepar-se les ferides,
i tornar a brillar, esclatants, sobre cendres i rutines.